Garbuix de Pensaments

Relat 3.- Aprendre a Viure Sol

Viure acompanyat per aprendre a viure sol. La impressió que un pes molt més gran a ell l'aferrava a casa, l'obligava a quedar-se al llit. La sensació que el pes s'intensificava en els centenars de metres que les seves cametes havien de fer fins a arribar al lloc de gravetat total. Tenir por d'estar sol tota la seva vida, tenir por que tots els humans fossin iguals. Estar envoltat d'una esfera protectora que feia mal en comptes de salvar. Córrer darrere d'una pilota que tan sols feia augmentar la força natural. Acceptar la seva sort i seguir el que li manaven. Res el podia tornar a trencar, fins que ho va fer. La força se'n va anar amb un moviment massa ràpid, i igual de ràpid va tornar. Oblidar només li feia falta, però allò només va fer que el foc el consumís, deixant a cendres la visió d'aquell ésser. Massa dolor en masses pocs anys. Viure tancat a la seva esfera sense saber el que vindria li proposava. Acostumat a viure sol, persones s'acostaven. Però igual de ràpid que venien, se n'anaven. Ell procurava que no s'apropessin, però que tampoc s'allunyessin. Amb ella va fer el mateix. Ella es va apropar, i ell també, massa. I el que creia inevitable va passar. Quan ella va fer el mateix que els altres, seguir el seu camí, a ell alguna cosa se li va morir. Mal de pit, tristesa absoluta. Va decidir que no passés mai més. L'esfera continuava allà, així que la va intentar trencar, deixant-hi una petita obertura que només ell coneixia. Però res va canviar. Ell sol, ell acompanyat, però tot s'acabava. Va aprendre a donar gràcies a les seves desgràcies. Va aprendre a viure en un món on ell semblava que decidia. Va decidir que aquest era el preu de la seva existència, la capacitat d'entendre a canvi de ser estimat. Tot això pensava ell mentre escrivia... escrivia.