Garbuix de Pensaments

Relat 16.- Temps

I va ser llavors quan ell es va preguntar si tot el que creia i tot el que veia era veritat. De fet, ell dubtava del que sentia, fins i tot tenia preocupacions amb el fet de la seva vida... era real? Ell creixia i anava fent. Al seu voltant observava com la gent s'acostava a altra gent, i d'una forma meravellosa, els seus pensaments ja no tornaven a ser iguals. Algú altre ocupava la seva ment i, quan el contacte es perdia, mai més oblidaria aquella persona que l'havia fet qüestionar els aspectes més senzills de la seva insignificant vida. Ell no. Ell no anava a parlar amb ningú. I quan ho feia un regust agre se li quedava a la boca. Una cosa que des de sempre s'havia dit temps el va fer créixer una miqueta més. Ara veia com no només les persones parlaven entre elles, sinó que procedien en una dansa bella i sorollosa anomenada besar. Quin fàstic pensava ell... Un xic més de temps va transcórrer i aquell ésser, de nom desconegut per la majoria, va començar a patir canvis. El seu pensament es va engrandir i va donar lloc a una nova persona. Un humà que podia entendre a la gent, que podia ajudar-la, que sentia una gran empatia per les persones... que podia resoldre qualsevol problema plantejat, menys els que li passaven a ell. I va ser llavors quan ell es va preguntar si tot el que creia i tot el que veia era veritat. Un desig es va començar a covar en el seu interior, volia conèixer a algú, la volia conèixer, tot i que encara no ho sabia. La sort, fins aquell moment desconeguda, va fer que aquells dos éssers coincidissin, en un principi d'un any sense intercanviar cap frase. El temps, com sempre, va continuar avançant en la seva monòtona rutina. Una persona en comú va fer que les primeres paraules sortissin d'una de les boques i arribessin a les de l'altre, aconseguint així la primera conversa per sempre més recordada. Temps van estar junts, amb un lleu contacte cada dia que, només per ell, va arribar a significar alguna cosa. No va ser fins que el destí els va separar que ell va notar un sentiment totalment desconegut dintre seu, que naixia a la boca de l'estómac i recorria tranquil·lament tot el seu cos. L'estranyava. I va ser llavors quan ell es va preguntar si tot el que creia i tot el que veia era veritat. Un any va passar com si res, i la primera frase i el seu contacte es va començar a perdre. El sentiment, no. Però va arribar un punt on el que sentia va començar a desaparèixer i el seu cor va començar a gelar-se lentament, deixant en l'oblit aquella sensació i preguntant-se si tot el que veia, tot el que sentia, tot el que olorava, tot el que notava, tot, era real.

Perquè ell era això. Sol en el món, perdut, sense trobar el seu igual. Com un gra de sorra que espera pacient travessar el llindar de l'immens temps.