Garbuix de Pensaments

Relat 2.- Tot tan complicat

Tot tan complicat. El més senzill, per ell era el més difícil... i el que per tothom era difícil, per ell... era. A vegades, abans d'anar-se'n a dormir, de tancar els ulls amb força per escapar del dolor, pensava mirant la seva làmpada si algun dia arribaria aquella persona capaç de fer fondre el gel que tenia per cor. Veia la lleu llumeta que la làmpada feia com la llum al final d'un llarg, fosc i fred camí... i solitari, on l'únic fet de pensar, el feia entendre que ell era. Es preguntava amargament com podia ser que la gent sentís... sentís coses bones, i no el que ell notava, aquella angoixa que començava a la boca de l'estómac i pujava parsimoniosament cap amunt, saludant tristament el gelat cor i inundant de pensaments obscurs el cervell. Com era que la gent tenia por de morir, de posar fi a la vida... quan ell només en tenia de morir si estava sol. Quants cops li havien preguntat, en la satírica vida de secundària, quin era el seu cànon, el seu ella perfecta. I ell, amb mirada serena protegida per un mur de paraules buides, havia dit que no en tenia, que qualsevol era apta per entrar al seu iglú. Però res més enllà, era cert que ell no en tenia, de predilecció per un tipus de noia, era cert, perquè ell res havia sentit. Confiava en que s'enamoraria de la noia perfecta per ell, aquella que el comprendria, sense importar quin físic ella tingués. Però vet aquí el problema, perquè el físic és el primer que es veu i el primer que forma un pensament envers aquella persona. I és que l'ella perfecta no s'ha de veure, sinó que es sent... però per sentir-la l'has d'haver vist abans, entrant així en una espiral de caiguda lliure que mai acaba... només amb ell més marejat, perdut i sol que quan hi va entrar.

Tot tan complicat...