Garbuix de Pensaments

Relat 15.- No ho sé, pensa-hi

No ho sé, pensa-hi. Tu i jo, estirats en un fi llençol blanc, sense arrugues i deformat per la pressió que exerceixen els nostres dos cossos, un premut contra l'altre, sense separació, compartint l'espai i el temps, modelant-lo com ens sembli. És sorprenent que encaixem tan bé, no? Els teus batecs ràpids, animats davant la perspectiva d'una nit que passarà veloç com una suau carícia. No ho sé, pensa-hi. Tu i jo, les nostres respiracions encavalcades, compartint el mateix aire. El meu alè calent sobre el teu llis cabell. El teu sobre la meva orella, enviant-me corrents que em fan moure fins a l'àtom més llunyà i aïllat. No ho sé, pensa-hi. Tu i jo, apartant a poc a poc el cap per tal de poder mirar-nos als ulls i més enllà. Parlar amb dolços xiuxiuejos que ens poden embriagar més que un licor. Mirar els teus ulls, brillants per l'expectació de les meves paraules i veure com tot tu reacciones, fusionant els nostres dos cossos. No ho sé, pensa-hi. Tu i jo, estirats en un fi llençol blanc, amb arrugues i més que deformat per la pressió que tu i jo, com un sol ésser, apliquem. No és sorprenent que encaixem tan bé, oi? Els nostres batecs ràpids, que se sincronitzen en un de sol, fort, poderós i irrompible si ens mantenim enganxats, amb la promesa de la ràpida nit. No ho sé, pensa-hi. Tu i jo, les nostres vives respiracions, que exhalen un sol aire. El meu alè càlid que et ressegueix cada centímetre i en memoritza cada mil·límetre. El teu sobre l'habitació, entelant qualsevol vidre proper al nostre radi d'acció. No ho sé, pensa-hi. Tu i jo, apropant a poc a poc el cap per tal de poder veure dins de l'altre a través dels nostres llavis units. Petonejar-nos dolçament fins a embriagar-nos més que l'alcohol pur. Mirar els teus llavis, esponjosos per l'expectació dels meus i indecisos davant l'explosió que senten quan per fi col·lidim, en un de sol. No ho sé, pensa-hi. Tu i jo.