El país de Majikku (ORIGINAL)

Capítol 1: Setze anys

FOTOGRAFIA: Habitació de la Maggie, pel dematí.

MÚSICA: "Tangled - When Will My Life Begin?"

.

.

Miro la pantalla del despertador. Marca les vuit i trenta-set minuts del matí. Bé, hora de llevar-se, avui és un dia especial, bé, demà ho és. Estem a catorze de maig, el dia abans del meu aniversari. I no és un aniversari qualsevol, és el meu setzé aniversari. Sí! a les dotze de la nit faré setze anys i ja seré gran per sortir de festa, anar on jo vulgui, fer coses que abans no feia... Bé moltes coses noves. Enretiro les cortines i obro la finestra de l'habitació per a que es ventili. Una fresca brisa entra, fa olor a flors silvestres. Inspiro profundament i somric. M'encanta el lloc on visc actualment. Miro el paisatge que es veu des de la meva habitació. 

Ara la meva vida ja s'ha normalitzat. Però això no era així abans. Fa vuit mesos, els meus pares i jo vam tenir un accident de cotxe. Jo hi vaig sortir ilesa però aquell troç de carretera és va emportar els meus pares. No sabía que faria sense ells, ni on aniria o amb qui estaria. Em vaig sentir molt sola i perduda els dies continus al seu funeral. Vaig anar de casa en casa segons com els hi convenia als meus parents fins que la meva àvia materna em va acollir a casa seva. Es diu Anelisa i és una dona molt simpàtica i encantadora. La seva bellesa encara es nota als seus seixanta-i-quatre anys però se li marquen una mica les arruges a la cara i a les mans. En aquell moment, ella va ser la meva llum i gràcies a ella em vaig recuperar de la mort dels meus pares. 

Ah, perdoneu, encara no m'he presentat. Sóc la Maggie, tinc quinze anys i visc en un poblet allunyat que té vistes al mar i muntanyes darrera. La casa de la meva àvia és bastant gran comparada amb les altres del poble i m'agrada molt estar-m'hi. Hi ha una gran cuina on avegades fem galetes i pastissos juntes i una gran sala d'estar conjuntament amb el menjador. També hi ha un rebedor, varis armaris i molts mobles. Al primer pis hi ha la seva habitació al final del passadís amb un bany incorporat. També té una habitació reservada per llegir. Jo li en dic "El Laberint dels Llibres". Està molt ben il·luminada i és bastant gran tot i que no ho sembla perquè hi ha tants llibres... La meva àvia m'ha explicat que s'ha llegit cada un d'ells però no sé si acabar-m'ho de creure perquè realment en són molts! Entre estanteria i estanteria sempre hi ha una butaca o una cadira. Un cop, quan li vaig preguntar perquè en tenia tantes en aquella sala em va dir que un cop obria un llibre, no el podia deixar fins acabar-lo i acabava llegint dreta hores i hores. Per això va decidir posar-ne per tot arreu, així no s'havia de preocupar per la seva esquena. El meu lloc per llegir preferit és un forat entre dues estanteries. Hi ha un gran finestral i la llum allà és perfecte. Al veure que sempre em posava allà, l'àvia va posar uns coixins i em va fer el meu petit raconet personal.