Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

1

Llegir rondalles abans d'anar-me'n a dormir és ja un costum. Quan era petita, mon pare i ma mare me'n contaven una cada nit, ja que al contrari no podia dormir.
La meva preferida es diu N'Espardanyeta. M'agrada, sobre tot, perquè l'amor guanya a l'odi i a la venjança. El meu padrí, abans de morir, me la llegia cada vegada que anava a casa seva. Com era la seva preferida, me la contava amb tanta emoció que feia plorar de les rialles, fins i tot, als meus pares.
Jo estic escrivint una petita rondalla a la màquina d'escriure (m'encanten les coses vintage, com es solen dir ara) que pertanyí a la meva padrina.La història tracta de dues famílies que s'odien mútuament que es fiquen en molts d'embolics -se per no deixar casar als seus dos fills grans, uns joves enamorats. És més còmica que romàntica, però m'agrada. Me la va contar la meva padrina per primera vegada quan tenia cinc o sis anys i em va dir que feia segles que es contava a la seva família.
Ja que Antoni Maria Alcover no la va adoptar com a rondalla popular, la poso jo per escrit.
Cada paraula que escric és un sentiment que transmet. He hagut de començar vàries vegades, ja que amb la màquina no es pot corregir, però n'estic orgullosa. El que no puc acabar és el final. La rondalla original conta que es casen i són feliços i mengen anissos, però no conta com les famílies han esvaït el seu odi. Supòs que això és privat per ells...
M'aixeco de l'escriptori i em tombo damunt el llit. A la tauleta de nit hi tenc el tom número dotze de les rondalles, marcat a La flor romanial. Fa temps que no el miro, gairebé ni me'n recordo del que havia passat el darrer pic. M'agrada la història que conta: tres fills intentant trobar l'únic que pot salvar al seu pare de la mort, la flor romanial. Agafo el llibre i l'obro per la pàgina que hi ha marcada. Abans de començar el capítol, uns crits provinents de la casa del davant em fan tancar l'aplec de rondalles de cop. Obro la finestra, per cridar que es callin.
-Es que no tens cap? No has vist que si entres a casa dels Sastre et rebentaran a pallisses?-crida un home, enfadat.
-Només volia fer-lis una broma...-es queixa la veu d'un al·lot més jove.
Es sent una galtada. Torn al llit, esgarrifada. Qui és que ens vol fer una broma? I per quina raó hem de rebentar-li res a ningú?
Apago el llum. L'aire de la finestra oberta fa que m'amagui davall els llençols. Tanco els ulls. I em dormo sense respostes per a les meves petites preguntes.

* * *

Em desperto de cop. Mir el rellotge: les deu i vint-i-quatre. Merda. Havia promès a la padrina que l'ajudaria a tomar les ametlles dels ametllers que hi ha al seu sementer a les deu. Esper que no s'hagi enfadat.
Em poso com puc un vestit negre que utilitzo per anar per casa i, amb les xancles roses, baix a berenar. Deu minuts després, em presento a ca la meva àvia, que viu a la casa del devora.
-Padrina! Perdó per arribar tard, es que m'he quedat dormida...
-No passa res- diu ella somrient- he anat a missa i després a prendre un cafè i acab d'arribar ara.
Sospiro. S'aixeca de la butaca en que està asseguda i obre la porta que dóna al pati. Anam per un camí que ens dur al sementer, a la part on hi ha els ametllers, deixant enrere altres arbres inmensos i bastant antics. Ella col·loca una lona al terra i s'hi posa damunt amb unes sabates d'espart blanques. Duu un vestit blanc amb detalls a la part inferior, molt d'anar per casa. Agafa un garrot que duia enbolicat amb la lona i comença a donar-li cops a les branques de l'ametller, fent que caiguin molts dels seus fruits al terra. Jo agaf l'altre garrot i imit la meva padrina. Unes quantes ametlles em cauen a sobre i em queix de mal.
-Posa't a un costat i toma les de més endins, així no et passarà això-aconsella.
L'obeesc. Record la nit passada, els crits de l'home i, sobre tot, com es varen referir a nosaltres: com a cans mossegadors sanguinaris.
-Qui viu al davant?-deman, tranquil·la.
Ella deixa el garrot al terra i em mira com si hagués fet un pecat. Després nega amb el cap i continua la seva tasca.
-No ho vulguis saber. I per què em demanes això, reina?
-Ahir vespre deien que si entraven a casa nostra els rebentaríem a pallisses. I, sincerament, no hi veig ni el cap ni els peus.
No contesta. Es limita a col·locar-se els cabells i a negar amb el cap. Mai m'havia fet res així. Em tracta com si estigués criticant a Déu i a la Verge Maria.
Unes dues hores més tard, quan hem arrasat més de la meitat dels ametllers, em fa una senya perquè la segueixi.
-Tens set?
Assento amb el cap. Ens acostam a la casa i entram a la cuina. Em serveix un tassó ben ple d'aigua de la nevera.
-Per què no m'has contestat abans?-dic quan m'acab el contingut.
-No ho sé.
-Idò contesta'm ara.
Ella em mira i em diu que m'assegui. Primer em demana si mon pare es va adonar de res. Nego amb el cap. Seguidament, em diu que fa molts anys que ningú hi parla.
-Bé, idò ara hi parlarem.
-Demana-li a ton pare, jo no sé si t'ho puc contar.
-Padrina! Venga, per favor...
-He dit que no, i no és no. Però no facis aquesta cara de pena, reina meva... Va, t'ho contaré, però jo no he dit res, d'acord?
Comença una història que pareix treta d'un llibre. Una història que em deixa bocabadada. Feia dos-cents trenta-tres anys, a casa meva, hi vivia la família Sastre. Era la família més rica de les Balears, ja que transportaven pedres precioses provinents de països sud-americans. Ningú sabia com ho guanyaven, ja que era il·legal i si els enxampaven podien ser exiliats. La família Carbonell, que venien de Madrid amb les butxaques buides, van descobrir el seu secret. Ells eren uns grans estafadors, però els havien enxampat i els varen fer fora de la seva ciutat, no abans havent-lis llevat tot el que tenien. Van descobrir el comerç de la nostra família i van aconseguir desviar les mercaderies dels Sastre cap a ells. L'altre família s'adonà i començà una forta enemistat. Els anys passaren i no es parlaven, si es veien s'escopien, no deixaven que els fills d'uns s'acostassin als fills dels altres... Un dia d'estiu qualsevol, en aquells anys d'odi i rancor, el fill gran dels Carbonell se n'anà de casa seva i, la mateixa nit, la filla dels Sastre fou desapareguda, pensant els Carbonell que els Sastre havien raptat a Juan Carbonell i els Sastre que els Carbonell havien mort a Aina Sastre.
-I aqueixa és la història?-dic quan acaba la meva padrina.
-Sí, reina meva. No puc imaginar-me el que van sofrir els Sastre amb la pèrdua d'Aina.
-Estau segurs que la van matar?-deman jo, un poc confosa.
-Sí, encara que mai s'ha trobat el cos ni d'ella, ni d'ell. I et puc assegurar, si aqueixa és la teva altre pregunta, que nosaltres no vam raptar a Juan Carbonell. Ell va agafar a la nostra Aina i la matà, en pots estar ben segura. La nostra família es massa humil per fer això.
-M'acabes de contar que exportaven pedres precioses de mines sud-americanes, sabent que era il·legal. Molt humils no devien ser.
-Ona!
Sospir, abatuda. Quin record més esgarrifant.
-I com és que jo no sabia aquesta història?-pregunto, abans d'anar-me'n a casa.
-Imagina't que una nina s'adona que els de la casa del davant han matat a un familiar seu. Com creus que s'ho pren?
No contesto, només me'n ric per la ironia de la meva padrina. Li dono un petó a la galta i me'n vaig a dutxar a casa, tenint en compte que faig olor a suor.

* * *

Mentre estava davall la dutxa he pensat en la història. Hi ha coses que no tenen ni cap ni peus. Un Carbonell desapareix i rapta a una Sastre. Per començar, es bastant estrany que un al·lot de devuit anys vulgui matar a una jove de quinze i després desaparèixer, sense més. Encara que podria ser que per no enfrontar-se amb la ira dels pares de la nina va tocar el dos. Sí, té sentit.
-Ona, a dinar!-crida ma mare pel rebedor.
-Va!-contesto, deixant a part els meus pensaments.
Baix l'escala i m'assec a la taula. Hi ha panades dolces de llom de porc amb ensalada. M'encanta el dinar d'avui.
-Vols Coca-Cola?-diu la meva germana gran, agafant de la gelera l'aigua.
-Sí, es clar.
-Idò agafa-la, mira-la aqueixa vaga- diu ella rient.
M'aixeco ràpid i agaf el refresc, maleint a la Llúcia en veu baixa. Ma mare ja ha començat i mon pare m'espera. La meva germana em mira, avorrida. Començo a dinar.
-D'acord -diu la meva germana-. He de dir una cosa important.
Després de veure les cares d'espant dels meus pares afegeix:
-No estic embarassada, tranquils. Només tenc vint-i-un any, ni que fos una conilla. No es això. Es que...-pareix que la valentia se'n va de pressa amb ella.
Ma mare beu un glop d'aigua, preparada pel que ha de dir la seva filla gran.
-A veure... ja som gran i vaig a la universitat- s'atura uns segons per respirar-. I estudiar medicina m'agrada molt...
-Ho vols deixar?-interromp mon pare, a punt del desmai.
-No. Es que a part de la medicina, hi ha més coses que m'agraden. Com, per exemple, un company de classe.
No diuen res. Mon pare arronsa les espatlles i continua dinant. Ma mare, en canvi, em mira a mi, com si jo ho sabés des de fes temps. Jo nego amb el cap.
-I vam començar a sortir fa uns mesos, i ja he conegut als seus pares, que són molt simpàtics i bé, fa més d'uns mesos que sortim. Pot ser que arribi a un parell d'anys. Sí, tres anys i tres mesos- diu ella d'una tirada.
Es queden bocabadats. Jo, aprofitant la situació, agafo el tassó, pego un glop de Coca-Cola i l'escup com ho fan a les pel·lícules. El dolent de tot això es que no m'ha sortit com esperava (i això que cada dia a la dutxa ho practico) i deix al terra un bassiot de refresc. Somric, ocultant la meva vergonya.
-Seràs truja, Ona!-exclama mon pare.
-El cas- segueix la Llúcia-, que ha heretat un pis al carrer de Jaume III, propietat de la seva àvia que ha mort fa poc, i m'ha demanat si vull anar a viure amb ell.
Me'n ric el més fort possible. I la truja som jo! Mon pare em mira, intentant fer que em calli.
-Llúcia, per favor, diguem que es una broma- prega ma mare.
-No és cap broma. Demà vespre vendrà a sopar, per cert.
Ma mare es posa blanca i comença a renyar a la meva germana. La insulta i li diu les mil i una coses que no deixen que existesquin en el meu vocabulari. Després s'asseu, beu aigua i continua dinant tranquil·lament.
-De veres que tens un...?-demano, sense aturar de somriure.
-Sí- m'interromp ella.
Assento amb el cap i m'acabo la panada. Amb lo pesada que és no puc esperar molt del seu al·lot..
-Algú vol postres?