Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

11

-No em crec que estigui davant l'església amb sandàlies i una cua mal feta.
-No siguis poma, venga, entra.
-La meva padrina m'ha ensenyat uns codis de conducta que he de respectar a la casa de Déu.
-Pareixes de l'opus.
-Deixa'm ser catòlica, ateu de merda.
-Acabes de dir merda? Miracle! Déu, vine a mi, m'ha insultat com tu manes!
-Ets pur.
Riu, deixant les seves blanques dents emetre una lluentor provocada pels raigs del Sol a migdia.
Noto la cara bullint, probablement estigui vermella com una tomàtiga de ramellet.
Em poso a caminar en direcció a l'entrada principal sense importar-me anar amb tiranys i sandàlies i mal garbada.
-Si no vols interrompre una missa, millor que anem directament per la portassa que dóna al claustre- es burla el Mateo, mentre jo trepitjo enfadada el sól que res m'ha fet.
-T'odio, Mateo Carbonell.
-I jo a tu, Desconeguda Sastre... Escolta...- es posa a la meva altura en pocs segons- Encara no m'has dit el teu nom.
-Ni te'l diré.
-Au, va, que jo no t'he fet res.
-Néixer.
Es calla amb aquella seca resposta, fins que arribam al claustre, que està obert al públic.
Observo les meravelloses parets de pedra que revesteixen les antigues habitacions on dormien els capellans, després de la conquesta de Mallorca de Jaume I.
Admiro els arcs que dónen al preciós jardí que he visitat tants de pics, simplement magnífic.
-Voleu que vos ajudi en alguna cosa?- demana una coneguda veu masculina rere nostre, veient com admiram la bellesa del claustre de l'església més propera a casa meva, a tan sols cinc minuts caminant per una carretera sense habitar i poc transitada.
-Pare March!- crido, emocionada (tal vegada massa), quan em giro i la redona panxa del vell sacerdot que em va batejar em saluda. Al veure les seves intencions, l'abraço per la butza-. No diguis el meu nom, no vull que el sàpiga- xiuxiuejo.
-D'acord, Sastre, d'acord- riu el que va ser un dels millors amics del meu estimat padrí-. Què vols, reina?
-Estam cercant El Quixot.
-Fa temps que no em demanen per ell. Per mi el darrer va ser el teu padrí, O...
-O qui fos- obro molt els ulls fins que es dóna conta del seu error.
-Sí, qui fos.
-I jo que hi pinto aquí, si es pot saber? Tan mateix, em tens abandonat com si fos el teu ca. M'hauria d'haver quedat a casa meva.
-Et vols callar?- em giro cap al Mateo, que té els braços creuats sobre el seu pit i té una postura no molt ètica.
-Sí, ma mare.
-Di no a la violència- riu el pare March, agafant-me de la mà que inconscientment havia aixecat per pegar-li al meu enemic-. Qui és aquest jovenet?- em demana, quan em te immbobilitzada.
-Un beneit que m'acompanya.
-El seu nòvio- fa broma el Carbonell.
-Torna a dir que ets el meu nòvio i et juro que te tir pel pou de casa meva i et deixo ofegan-te disfrutant dels teus gemecs per trobar aire pur.
-Estàs boja.
-Sastre, no s'amenaça amb la mort... Amenaça'l amb una cossa al mig de les cames, és molt pitjor.
Somric davant el comentari de l'amic del meu padrí.
-El que sigui- intenta mostrar indiferència el Mateo, però en realitat suplica a través de les seves pupil·les dil·latades-. Ens pot dur a la biblioteca i mostrar-nos el llibret dels collons?
-Aquest vocabulari... Cuida el teu vocabulari, fill meu, no et duu a res parlar-me així. Però vos hi duré, no et preocupis.
I, seguint al sacerdot, em dirigesc cap a la biblioteca amb el Mateo arrossegant mentre el porto pessigant-li una orella.