Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

10

En Mateo apareix de sobte aquella nit, suant com un porc, amb un paper entre les mans.
-Ona, per favor, baixa.
-Què et creus que soc? La teva criada? Au, vés-te'n a la merda i deixa'm en pau!
Dies sense venir i se li ocorre presentar-se a les deu del dia de la boda de la cosina de ma mare.
-Tenc una excusa.
-Fica-te-la pel cul.
Em duc una mà a la boca quan pronuncio aquelles paraules.
-Era a ca'l meu padrí. He trobat moltes de coses allà que algú ha amagat. Eren a una capsa de fusta moderna.
-I tu què saps?
-Duia una etiqueta del xino.
Somric i obro les persianes del tot, per deixar-me veure.
-Ets un pallasso.
-És vera!
-Ja.
Mou el paper a l'aire i se li infla el pit.
El seu cabell ros brilla baix el llum que la sala projecta a l'exterior. Els seus ulls verds em miren, amb una lluentor típica del seu ser. Noto una punxada a l'estómac que em fa tornar a la realitat.
-Va, puja. La porta de l'entrada principal està oberta.
M'assec al meu llit i tanco els ulls. Sóc tan beneita.
Sento les potades del meu suposat enemic i pego un crit per fer-li saber on em trobo.
Uns segons després, un desconcertat Matel apareix a la meva habitació.
-Quants d'anys tens?- demana, rient.
-Te tiraré per la finestra com et comencis a ficar amb jo.
-Però... Es que hi ha ossets de peluix damunt el llit... I bebés de jugueta damunt aquell bagul.
-Calla. Són els meus fills. La primera nom Maria de Lluc, la segona Àgata, el tercer Borja i el quart ho estic decidint. Què t'agrada més, Sebastià o Hug?
-Ningún dels dos. Posa-li Mateo.
-Abans em deixo afusellar.
-Exagerada.
-El paper.
Somriu, victoriòs. Què beneit que és.
-És un fragment d'alguna cosa. És molt antic, pel que no es pot llegir molt bé el que hi ha. Mon pare em va trobar xaferdejant la capsa i, per poc, no em pega un tir.
-I l'exagerada sóc jo, no te fot.
-De veritat, em va extranyar molt. Per què li molestava al meu pare que cerqués coses a ca'l meu padrí?- s'asseu al meu costat, al llit.
-Per què em duus una carta que ni tan sols es pot llegir.
-La data sí que es veu.
El miro, amb els ulls oberts de pinte en ample.
-Mira aquest poema.
Obro el calaix dels calcetins i trec el diari de na Gemma. Obro la pàgina que tenc marcada amb un senyal i trec el paper antic i groguenc d'ella.
El llegeix en veu baixa, mirant-me de reüll de tant en tant.
-Vaja- diu, quan acaba-, un poema. Què té d'especial?
-Va ser escrit el dia del meu aniversari.
-Ets més infantil que el meu cosí de tres anys.
-Ei! No et passis. Només t'ho volia fer saber. I, saps què?
-Què?
-Na Gemma va adjuntar aquest poema a una pàgina que parla d'ell.
-Me la vols llegir o me la imagino?
-Calla i escolta.
Agafo un altre pic l'antic diari delicat i moc la boca repetides vegades. M'aclareixo la gargamella i començo:
-26 d'abril de 1781;
La boja de n'Aina diu que no ha escrit res. Oh, és clar que ho ha escrit ella. Sino, no ho hagués firmat. A més, és la seva lletra!
Crec que de cada dia es torna més i més beneita.
Suposo que està enamorada. Fa temps que ho està, si les meves suposicions són certes.
L'any passat, el seu promés, un soldat de guerra ben mallorquí va morir a mans d'un moro que em va contar que intentà violar-la. Tan joveneta, ella... Pobre Aina. I això ho diu al poema. És a dir, que hi ha una possibilitat que també estigui enamorada d'un home casat. Però, de la nostra cosina? Què té que veure la Clàudia en tot això? És tot un embroll del que ningú pot escapar. Seguiré informant,
Gemma.
-Me cago en...
-Mateo...
-Jo...
-No m'ho esperava jo tampoc.
La seva cara és un poema.
-Però...
-Sí, ja ho sé.
-Només hem de descobrir qui era el pardal del que estava enamorada n'Aina i ja ho tendrem tot.
-Pot ser fos el que la matàs, fins i tot.
-I el Juan, per què desaparegué?
-Perquè n'Aina el matà- diu, posant-se una mà al cor i somrient-. Ja t'ho vaig dir el primer dia que ens vam veure, jove Sastre.
-Ai, Déu meu. La meva avantpassada no era una assassina, no sé com t'ho he de dir.
Jugo amb la meva camiseta del pijama, intentant no pensar en una jove pareguda a mí clavant-li una ganivetada a un al·lot paregut al Mateo.
-M'agrada el teu pijama de la Minnie Mouse, de debò- riu.
-No te'n fotis. És preciòs. A més, tu no t'atreveixes a venir aquí amb pijama, així que criteri zero.
-El problema és que dormo despullat.
El cor em comença a anar a mil i em costa respirar de cop i volta.
-Estàs anat del boll- dic, posant-me una mà a la boca.
-Bé, en tenc un del Bob Esponja.
-Idò, a què esperes?
-Demà el duc.
-No t'atreveixes.
-Amb dos collons- diu, somrient, maliciòs, aixecant-se del llit i mirant-me com si volgués fer-me alguna cosa.
-No diguis paraulotes a casa meva- adverteixo, posant un dit a la punta del seu nas.
-No en diré, Sastre.
Em poso vermella, no sé per què.
-Per cert, la carta il·legible data el 1782 i la va signar l'Aina.
El cor se m'accelera.
-Ja havien desaparegut!
-Estava viva- deim a l'uníson.
Es dóna la volta per anar-se'n. Però, quan és a la porta, es gira i em mira.
-Ah, i... L'Aina, a la carta del canterano, es referia a la biblioteca de l'església. La seva discreció desapareix... Al llibre de Cervantes. A Don Quixot... Don Quixot de La Manxa.