Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

4

De bon matí, morta de són, vaig a ca la meva padrina. Pel camí, ple de terra seca i prunes massa madures o picades pels ocells, penso en la nit anterior.
«A veure, què vas fer, Ona? No era més senzill quedar-te al llit, pensant que tot passava al carrer, que eren bajanades teves? Oh, es pot ser més beneita que tu? Vas devallar. Et podries haver esqueixat un turmell! I et vas acostar. El vas despendre del passamuntanyes. A quina persona bé del boll se li ocorre llevar-li un passamuntanyes a un lladre o assassí? Idiota, idiota. Et penses que vius a una pel·lícula, oi? Moriràs d'aquí poc si segueixes fent el subnormal!»
-Reina, què fas aquí?-demana la padrina en arribar on ella pren la fresca acompanyada de l'Estrella, la seva cussa, espantant-me.
-Venia a dir-te que el papà i la mamà han d'anar a un funeral a les nou i mitja, però han de partir abans. I m'han dit si tu me podries fer el sopar, una truita a la francesa o sopa.
-Sí, és clar. Quin es el teu plat favorit?
-Els cigrons bullits amb oli i res més. I a part un xoriço torrat. Sencer. Però basta que em facis un tros de truita de patates- afegesc al veure la cara d'espant de la meva padrina.
I em poso a riure.
-Truita de patates amb patates fregides, et pareix?
-Quantes patates! Ma mare no em deixa menjar això, i menys un vespre. T'estim padrina.
I aquell moment, encara que només sigui per un sopar, em dono conta del que és estimar de veritat a algú. Encara que aquell algú sigui la meva padrina i tan sols perquè em vagi a fer menjar greixòs un vespre.

* * *

-Ona, em vols dir que hi fa l'escala dels pintors a davall la teva habitació? I no em mentesquis que se't veu d'una hora enfora- ordena ma mare, més enfadada que un lleó sense preses.
-Es que avui m'he aixecat de bon matí i no us he volgut molestar, i he anat a veure la padrina a casa seva. Després he tornat, i com encara estava tancada la porta, he pujat per l'escala del pintor.
Ma mare nega amb el cap i em mira fixament, com si estigués intentant descobrir si la menteixo o si és veritat. És clar que nota que tot és fals, però no diu res. Es limita a empassar saliva i a dir:
-Ai, Déu meu, que n'ha fet alguna.

* * *

Vespre. Ca la meva padrina. Truita de patates amb patates fregides i Ketchup, que a ella li apassiona. Coca-Cola sense cafeïna per beure, la beguda que més m'agrada en el món. La televisió de la sala encesa, Disney Channel. Fan la Mary Poppins. Somric. Quan de temps que no feien la pel·lícula! La meva padrina agafa un tros de pa moreno que hi ha a damunt la taula, duit del forn el mateix horabaixa. Singlot que no atura. Sobre el taulell hi ha els típics cremadillos que li agrada tant fer a la padrina, farcits de crema i a l'estil de Ca'n Miquel de Sa Pelleteria. En Miquel, l'amo, era amic del meu padrí i li passà la recepta. La meva padrina fa la millor imitació de cremadillos de'n Miquel del món sencer.
-És bo, el sopar? Com que veig que t'ho empasses sense mastegar...
-Boníssim, gràcies padrina!- crido el més fort possible.
Ella somriu i segueix gaudint de la truita de patates que, probablement, sigui la més bona de Mallorca. I d'Espanya. I del món.

* * *

Em desperto d'uns crits. Després de sopar, he vingut a casa i me n'he anat a dormir. Bé, a llegir la meva rondalla preferida, però desprès a dormir. Mon pare i ma mare han cridat un poc més tard per avisar-me que no vindran fins al matí, ja que han tallat la carretera principal perquè s'ha caigut un arbre. I això que estam a l'agost d'agost i no ha caigut ni una gota ni un llamp des de maig. O abril.
-Venga! Desperta, que només són la una-crida algú davall la finestra.
M'aixeco del llit i obro la persiana. Miro abaix, però estic tan adormida i és tan fosc... Ai, no! Ma mare m'ha dit que obri el llum de defora tota la nit, que sàpiguen que hi som a casa. Corro escales abaix i cerco l'interruptor del llum. L'encenc i obro la porta principal. Amb el meu pijama de la Hello Kitty de tiranys i pantalons més curts del que una monja acceptaria i amb les meves xancles roses i negres, surt a defora.
Una ombra se m'acosta. Cabells daurats més llisos del que recordava amb la crencha a un costat, pell poc bronzejada, ulls clars i somriure etern em busquen. Porta una camiseta blanca i uns bermudes color cru, amb unes deportives negres i la seva arracada a l'orella esquerre.
-Ja em trobaves a faltar?- em demana.
-Però, què dius? Ni me'n recordo del que noms.
Mateo. Mateo Carbonell, l'enemic. M'he fet la idea que forma part de la meva llista de persones que em cauen malament. Sí, tenc una llista amb les persones que em cauen bé i una altre amb les que apareixen les que no em cauen bé. És una cosa ben normal.
-Mateo. I no ho oblidis, més, que no t'ho repetiré.
-No ho volia saber. M'importa un pebre la teva santa vida, nin. I a més, encara que m'ho aprengués i no m'ho haguessis de recordar, no sé res de tu, ni ho vull saber. I menys encara tornar-te a veure.
-Per favor, senyoreta Sastre, no diguis això, que a lo millor demà t'enamores de mi.
Li pego un cop de puny al braç, convençuda que així deixarà de dir coses estúpides.
-Puc passar? Es que me mor de calor aquí defora. I si anam a la teva habitació?- demana amb certa picardia en les seves paraules.
-I mon pare i ma mare què? Vols que els desperti? I el mateix dic sobre la meva germana- dic, baixant el to de veu en la darrera frase.
-Ton pare i ta mare se n'han anat avui horabaixa amb el cotxe i no han tornat. La teva germana se'n va anar amb el seu home o al·lot o amant o el que fos aquell tio que anava amb un Porsche Panamera.
-Controles la meva vida o alguna cosa així?
-No, que va. La meva habitació dóna a casa teva i com no tenc res més que fer observo els veïns. Fa uns dies em contaren que vosaltres havíeu raptat a Juan i que no us podeu veure des d'aquell moment i jo, que estava informat de tot el que fèieu a casa vostra, vaig decidir agafar el moix quan tots dormíeu i pintar-li amb esprai verd: Lladres, mentiders, tornau-nos la vida de Juan Carbonell. Però em vaig oblidar l'esprai a casa i no em quedava més remei que endur-me'n el moix.
-Tu estàs tocat completament del boll. O sigui, ens espies i després ens vols robar la moixa per venjar una cosa que t'has inventat.
Passam una llarga estona discutint el que va passar en realitat fa dos-cents anys. Mentides darrere l'altre per part seva, coses il·lògiques per part meva. Sense adornar-nos, hem arribat a la sala. S'asseu i calla. Observa cada un dels quadres que decoren les parets, antics mapes de Mallorca emmarcats i exposats allà, en el racó que li correspon. La xemeneia de pedra, poc utilitzada per nosaltres, però fa més de tres-cents anys que està allà. Els sofàs grans color beix, coberts per una tela blanca i uns coixins del mateix color que estan decorats per unes quantes flors vermelles i les cortines fetes de la mateixa tela. Televisió de quaranta-vuit polsades. Fotos antigues i de més modernes. De la meva comunió, de la boda dels meus pares. Fotos de Nadal. Fotografies dels meus cosins i amb els meus cosins. Tota la família de part de mon pare junts: nou persones en total. La família de part de ma mare: nou també. Vidrieres que contenen copes precioses, que van regalar als meus pares a la boda. Canteranos plens de records: postals d'altres països, cartes (moltes que formaven part d'altres generacions), retrats antics, àlbums de fotografies... Però ell es queda mirant la taula de roure del menjador, que està envoltada per aquelles increïbles i valuoses vidrieres, que està separada de la sala per un petit escaló. Ell l'observa i l'analitza, s'acosta a ella i la toca, olora el seu perfum. Després s'asseu a una de les cadires que l'envolten, de la mateixa fusta i entapissades amb una tela semblant a la de les cortines. Inspira l'aire, com si el volgués només per ell, i després espira, quan no aguanta més.
-Mateo, home, que pareixes un ca. Estàs ensumant la taula del menjador com si volguessis marcar-hi territori- dic uns segons després.
-És increïble que sigui tan bonica. Deu tenir més de cent anys, però està tan esplèndida... Em recorda la padrina. Ella en tenia una de semblant, més petita, on solíem fer el dinar de Nadal. No la tornava a utilitzar en tot l'any i només la feia neta i ordenava cada setmana. Quan la visitava, no em deixava tocar-la, per por que fes mal bé la seva estimada taula de roure.
-Bonica història -faig un badall-. Què et pareix si vas a casa teva i te'n vas a dormir? Jo podria estar fent el mateix, si no m'haguessis despert.
Em mira fixament, com si li sabés greu que l'engegui de la meva casa a la una i mitja de la matinada.
-Puc?-demana, senyalant un calaix del canterano més bonic i pel que vam pagar més. Assento de mala gana-. Saps? Em caus bé. No ets la típica adolescent que només pensa en sortir amb aquell i saber totes les xafarderies de tot el món. Possiblement una d'aqueixes només m'hagués deixat entrar amb la condició que li prometés que li passés el número de telèfon dels meus amics. Però tu no. Tu tan sols t'has limitat a tenir la comoditat de discutir en un entorn on hi ha aire condicionat.
-Tens algun problema amb això? Per què tenc moltes amigues que estarien més contentes que jo per entrar en la teva vida privada i en la de la gent que t'envolta i t'és propera.
-Cap ni un.
Ell es gira i comença a treure cartes dels anys trenta i anteriors, d'aquelles que enviava el meu rebesavi a la seva muller quan era a la guerra. Va deixant un caramull de cartes antigues, molt antigues. M'acosto i n'agaf una. Mil vuit-cents catorze. Increïble.
-Has vist que antigues, les cartes?-demano. Ell assent, sense dir res.
En deixa una rere l'altre. Mil vuit-cents deu. Dotze porten aquesta data. Mil set-cents vuitanta-un. M'aturo. Ell segueix deixant cartes. No en queden moltes, i les que queden estan fetes mal bé o no es llegeix la data.
-Mateo- dic mentre li estir de la màniga dreta de la camiseta-. Mateo, Mateo, Mateo, Mateo...
-Què?!-salta, enfadat la cinquena vegada que l'anomèn.
-Mil set-cents vuitanta-un.
-Que punyetes dius tu, ara? Pareix que has vist un fantasma.
Nego amb el cap. Li enseny la signatura del sobre. Obri molt els ulls i ens miram. No ho dubtam, obrim la carta immediatament. Sobre buit, res. Una nota amagada, quasi imperceptible a l'ull corrent. Gràcies a Déu que porto ulleres. L'agafo amb cautela. El paper és vell, molt groc. Obrim la nota, noto la seva respiració a la meva orella. És molt alt. I fa molt bona olor. El cor se m'encolleix.
I començo a llegir la carta.

La discreció és la meva prioritat. On hi escriuen mentre toquen les campanes, pati verd i silenciós, arbres molt vells, esveltes oliveres m'hi trobaré. Tenc por. I si ja m'han llevat al meu espanyol de La Manxa? Allà la discreció ha desaparegut, hi és tot allà. I si, tal vegada, no hi ha res?

Aina Sastre