Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

8

Em desperto aquella obscura matinada d'un excessivament caloròs agost, suant com mai, presa del somni que m'ha espantat.
En ell hi era el Mateo, aquell veí que no veig des de fa tres nits i em desespera, a la meva habitació, senyalant-me un buit que poc a poc es converteix en completa obscuritat. Però no és tot, doncs una al·lota de la meva edat, més o menys, se m'apareixia i em mostrava un diari, mentre el Mateo l'observava. Em sento més gelosa ara que a dins el somni.
El primer que faig és cridar a la Núria, per demanar-li el significat d'aquelles imatges. A la seva escola va triar psicologia i se li va donar beníssim. El seu punt fort son els significats dels somnis. Tota la informació treta d'un llibre més gruixat que les meves dues cuixes juntes. Exagerant un poc.
-Digui?- demana la veu adormida de la meva millor amiga a l'altre costat de la línia.
-Núria!- crido, massa emocionada.
-Què vols a aquestes hores, Ona?
-Que em diguis el que significa el malsomni que he tengut.
Em penja a l'istant.
Torno a cridar-la una vegada darrera l'altre fins que una veu femenina em comunica que el telèfon està apagat o fora de cobertura.
La crido al fixo. Me l'agafa sa mare de mala gana.
-Qui és a aqueixes hores?- demana amb una veu de mallletada incorregible.
-Hola, Pilar, soc jo.
-Ona! Es pot saber què fas despertant-nos a tothom amb el telèfon?
-Ehm... Na Núria m'ha penjat el mòvil.
-Reina, escolta. T'estimo molt, però estàs boja. Te la passo amb la condició de que mai més ens cridis a les dues de la matinada.
-És la primera vegada!- em queixo, incorporant-me al llit amb el mòbil aferrat a l'orella.
-I la darrera.
-D'acord, d'acord.
Es sent un poc de renou i espero.
La veu de la Núria cabrejada em fa treure un somriure.
-Et mato. Ara ma mare estarà enfadada tot lo dia per culpa teva.
-De res.
-Va, conta-m'ho i ja acabam amb la tortura.
Li conto el meu somni. Ella pareix que s'ha adormit, però es sent un "sí" cada poc que em fa creure que sí m'escolta.
-D'acord...-diu quan finalitzo el meu relat.
-Saps es que vol dir?
-Què estàs boja.
Està a punt de penjar quan em poso a cridar.
-Què?
-Diga'm-ho, per favor...
-Ets una pesada.
-Núria!
-Trobes que hi ha un buit quan no el veus?
-No.
-Hi ha algú altre que coneix la vostra aventura?
-Tu.
-Però jo no sortia al somni. Una altra persona?
-No.
-T'agrada?
-No.
-El trobes a faltar?
Em començo a desesperar. Quin problema té?
-No.
-Idò vol dir que la persona del somni és la del diari, la tia rara aquella. I ell et mostra un buit perquè no avanceu, per molt que us esforceu. Per això es va tornant més obscur, perquè no hi ha sol·lució. I la boja del diari és la que el vol il·luminar. Bona nit.
I em penja.
Em dormo un altre pic tement de la magia negra de la meva amiga.

* * *

Plou. I no plou un poc, no. Plou com si haguessin posat el Nil cap per avall apuntant a Mallorca. Vaja quina pluja torrencial.
M'aixeco del llit i agafo la goma de cabells que hi ha al terra. Amb ella em faig una trossa mal feta perquè no se'm posin péls a la cara.
Em calço les xancles i creuo el passadís que porta fins a les escales, que baix ràpidament.
Els meus pares no hi són, com la majoria de dissabtes dematí.
Bereno tranquil·lament i després surto al porxo per veure com la terrassa del darrera pareix una piscina.
La moixa està pujada al banc antic que hi ha a la dreta de la porta on em trobo jo, feta una bolla.
-Què, moixeta? Com et va la vida?
Òbviament, l'animal no em contesta.
M'assec al seu costat i miro la caseta on l'allotjam, que ens serveix de traster per juguetes velles i bicicletes que mai utilitzam.
El garaix, que comença des d'on acaba la caseta fins formar una ela en condicions, està ocupat pel cotxe gris de ma mare, mentre que el 4x4 del meu pare deixa un buit que permet la visió del taller totalment equipat (tant que m'espanta) del meu progenitor.
M'aixeco del banc i em frego les mans pels braços, per donar-me un poc de calor, vist que la temperatura és massa baixa per ser agost a Mallorca.
Torno a la meva habitació, no abans d'anar al bany i posar-me amb condicions, per vestir-me amb la roba d'anar per casa i una jaqueta prima per alleujar la meva fredor.
Quan obro la finestra perquè el quarto s'airegi, una bufada d'aire fred fa que em desperti totalment.
Però no és fins que sento a una dona cridar molt fort que m'acabo de desvetllar.
-Mateo, Mateo, Mateo.
-Mateo?- em demano amb veu alta.
-Estic fins els nassos de tu. Em vols dir què hi feies anit intentant botar la finestra?
-Botar la finestra- la veu és mes apagada, però crida, perquè sino no el sentiria. Sens dubte, és la veu del meu suposat enemic.
-No em vacil·lis, no em vacil·lis, què et fotré un llamp!
Sempre m'ha agradat aquesta expressió. Em pareix bén divertida. En altres circumstàncies, és clar.
-Pega'm si vols. No he fet res.
I, és clar, es sent una bufetada que ni una escopeta fa tant de renou.
Més o menys.
-Ets curt de gambals!- es sent.
Tanco la finestra i sospiro. Podria ser que la Carbonell vella agafés al Mateo quan botava la finestra per venir-me a veure? És possible...?
L'únic que ser segur és que he descobert que l'Aina Sastre estava enamorada d'algú i, per això se n'anava a la matinada, a veure'l. Tot gràcies a la Gemma, que apuntava tot el que la seva germana feia. Una informació molt útil que volia fer saber al Mateo, però, com que no aparegué, me la guardo per mi fins que vengui algun dia d'aquests.