Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

14

-Padrina, et puc contar un secret?- dic, mirant-la amb els ulls molt oberts i fent cara de cussó.

Ella gemega i assenteix amb el cap.

-Digue'm.

S'acomoda a la seva inseparable cadira verda d'exterior, que ha personalitzat amb un coixí taronja i un de lila, que té col·locats al llarg de l'esquena, fent un lloc més còmode per passar els dies d'estiu.

Jo estic asseguda a l'extrany engronsador de dues o tres persones (depèn del tamany de cada una), a pocs centímetres del terra, amb la mateixa antiguetat que mon pare.

-Estic investigant la història de n'Aina Sastre- xiuxiueig, com si hi hagués algú que ens pogués sentir.

Ella somriu, per després tornar-se a posar sèria.

-I per què vols investigar si ja t'he contat la història?- demana, creuant-se de cames. No sé com a la seva edat encara ho pot fer.

Mir cap a la morera que té al darrera, que cobreix els nostres caps amb branques que fan de filtre pel sol de l'horabaixa.

-No és la història de veritat- dic en un sospir quasi inaudible.

-Com que no?

-Els Carbonell ténen una altra versió.

Els seus ulls petits s'obrin amb espant, mentre les seves faccions arrugades i imperfectes es col·loquen a llocs on no haurien d'estar col·locades.

S'aferra amb les dues mans a la cadira, com si fos a una muntanya russa i el seu seient anés a volar en el mateix instant en que pronuncio la paraula Carbonell.

-I tu com saps la versió dels maleïts fills de sa mare?

Me'n duc una mà al cap. En quin embroll m'he ficat?

-Eh... Veuràs, padrina, és part del secret que et volia contar.

-No has conegut cap Carbonell, no?

Mir cap una altra banda, esperant una reprimenda que no arriba. En el seu lloc una riallada m'espanta.

-Ets molt graciosa, Ona. Em pix amb tu, de debò.

Glop saliva. Això no pot ser.

-En Mateo m'ajuda a descobrir la veritat.

La respiració de la meva padrina es deixa de sentir durant uns segons, donant pas a un atac de hiperventilació que fa que m'aixequi de cop i vagi cap a ella.

-És una broma, és una broma- es diu a sí mateixa, duguent-se una mà al pit i mirant-me com si hagués ofès a la Verge Maria.

Però ara ja és massa tard per fer-me enrere, és probable que li conti la meva broma a mon pare i, per tant, probable de que aquest home descobreixi la veritat en un tres i no res.

-El pare March ens ha deixat el Quixot on n'Aina va ficar una nota enveïda i poc fiable, però en la que diu que estava enamorada de'n Javier Carbonell.

No sé com la meva padrina encara no ha sofert un atac de cor o un desmai, perquè el seu rostre espantat i gemegòs és perillós per una persona de la seva edat.

-Ona- xiuxiueja, fent-me acostar més a ella-. No t'acostis a cap Carbonell, et matarà com van fer-li a n'Aina.

Bufo. No té remei.

-Ja ho he fet, ja m'hi he acostat.

A ella pareix que li he clavat tres punyals a la panxa rodona i plena de greix.

-No.

-Sí. Demà te'l duc i veuràs com no és mala persona.

De debò he dit que el meu enemic no és mala persona?

-Ona, allunya't, fem cas.

La seva respiració torna a ser normal, a la vegada que m'agafa de les mans i em mira amb els ulls plorosos.

-El meu germà gran també es va enamorar d'una Carbonell i no va acabar bé. No va acabar gens bé.