Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

7

El dissabte vespre es fa tan llarg com sempre.
Mon pare posa la televisió, jo em queixo perquè el canal que ha posat no m'agrada, ell diu que vagi a la cuina a mirar el que jo vulgui, jo vull estar amb l'aire acondicionat en marxa i a la cuina no n'hi ha, acabam discutint tant com sempre i, quan aconsegueixo el contro remot, ma mare ens crida per anar a sopar.
M'assec al meu lloc de sempre, amb el mòbil en la mà, contant-li a la Núria el que m'ha passat.
Ella passa de jo i m'obligo a sopar i a deixar en pau l'aparetet.
-El papà ha dit que no vol veure Esmorzar amb diamants un altre cop.
-És clar que no, em tens fins als nassos amb aqueixa pel·lícula.
-¡Xisco!
Ma mare l'amenaça amb el ganivet i el seu home bufa, abatut.
-D'acord. Dos guanyen a un.
Somric, victoriosa. Ma mare riu, mentre la meva cara es torna vermella per culpa de la salsa de tomàquet.

* * *

Quan George Peppard besa a Audrey Hepburn i surten els crèdits, sospiro.
Els meus pares fa més de mitja hora que han anat a dormir i jo ja no aguanto més.
Apago la televisió i em poso les xancles. Faig un badall i estiro l'esquena.
Col·loco la tela del sofà i em faig un altre pic la cua de cavall, que està massa desfeta, fins i tot, per una morta vivent.
Em disposo a sortir de la sala quan uns crits m'espantes.
«Un altre pic?» em demano, anant cap a la porta que dona al jardí del davant.
L'ombra cau al terra al veurer-me i es mou cap als arbres.
-Oh, va, Mateo. Surt d'allà.
-Ona?- demana, tornant a aparèixer.
-No, ma mare.
Em mira de dalt a baix i jo a ell.
-De veritat que sempre has de venir a certes hores del vespre i m'has de trobar sempre amb pijama? I, el que és pitjor, tu sempre vens aquí vestit com si fossis a veure el rei.
-Què vols? Que em passegi per la carretera amb el pijama de l'Spiderman?
-No estaria malament.
-No seria còmode botar la barrera amb un pijama vermell.
-Idò te'l poses blanc.
Posa els ulls en blanc i m'agafa del braç. El contacte dels seus dits llargs i prims amb la meva pell blanca em fa encollir el cor.
-No em toquis.
Ell bufa i em posa a la mà un full vell.
-Espera un segon.
Torno a entrar a la meva casa i agafo les claus de la caseta antiga.
Surto al defora i faig renou davant els seus nassos, per després obrir la casa victoriana.
Entram i, com el darrer pic, la seva boca queda oberta.
El miro, convidant-lo a passar. Ell, sense mirar-me tan sols, es fica a la saleta majoritàriament vermella i s'asseu a una butaca.
-M'encanta - diu.
-Ja et pot encantar, m'he passat tot el matí fent-ho net.
-Per què?
-Perquè estava brut? Pot ser?- em poso a riure mentre el seu rostre torna vernell com la catifa.
-Llegeix la carta- diu, senyalant el paper que tenc a les mans.
Bufo, però no em queda més remei que fer car a l'enemic.
La lletra és molt petita, pel que em costa llegir-ho amb claritat.
-Cega- diu i em lleva la carta groguenca d'una aglepida.
-No comencis a insultar, que et faré fora de casa meva.
Posa els ulls en blanc. Està ridícul.
-Començo: La meva vida, curta però meva, m'obliga a estar enamorada. Tothom diu que soc massa jove, que és una bogeria el que vull fer, però és amor. Tu ho saps millor que jo, Juan. Oh, t'estimo! Ets el meu promès des de fa dos anys. Mon pare i ton pare, ton pare i mon pare. Ells van juntar-nos... Jo no volia, eres més petit que jo i estava avergonyida, no volia veurer-te. M'amagava de tothom, tot per no trobar-me amb tu. Però el moment arribà. Em vaig enamorar de tu quan et vaig veure. Oh, que bell ets, Juan! Bellíssim. I estic segura de que em vull casar amb tu el més aviat possible. Oh, ma mare no creu que estiguis preparat, però jo n'estic segura. Tenc vint anys! Soc una dona! I tu amb desset, també ets un home. Un home que m'estimarà, em farà sentir la millor dona del món. Disculpa la meva falta de cohesió, estic massa emocionada per la meva decisió. Espero la teva resposta. Clàudia.
-Vaja- dic.
-La Clàudia aqueixa anava al que anava.
-Jo no tenia constància de que hi hagués una altre família ficada a l'embroll aqueix.
-Ni tu ni ningú. Estaven tots bojos.
Miro al sòtil. Per què no van parlar sobre la promesa del Juan? I, el que és pitjor, sobre la família amb qui els Carbonell feien negoci?
-Ah!- bota, de cop.
Em duc un ensurt i una mà al cor.
-Què tens, tros d'ase? Que m'espantes.
-Sí, sí, sí...
Miro a un costat i a l'altre, fins que fixo la mirada a una paret blanca, on ell està observant com si hi hagués una aranya.
-Mateo?- li passo una mà per davant els ulls perquè reaccioni, però no ho fa.
Ens quedam uns segons així, fins que li pego una galtada que fa que la mà em cremi.
-Ai!- es queixa-Vaja quin caràcter i quina confiança, batuadell! Uns dies de conèixer-nos i ja m'has pegat dues bufetades.
-És inevitable. Ets més beneit que el dos d'oro.
-No has dit abans que no volies insultar?
-Vols una altra galtada?
-Agressiva. A això se li diu violència de gènere.
-Tenc una escopeta aquí dalt. Només he de pujar una escala. Jo de tu em callaria.
Diu alguna cosa entre dents i després somriu. Té un gran somriure, el que fa que m'odii a mi mateixa per no poder odiar-lo com l'hauria d'odiar.
«Però és a casa teva, assegut a les cares tapisseries, i tu estas pensant en que té un somriure bonic».
-Hi ha alguna altra novetat?- demana, com si res hagués passat.
-L'escopeta està preparada. No oblido tan ràpidament.
-Sastre!
-No, no hi cap novetat. L'Audrey Hepburn va besar al George Peppard i jo no. Res més.
-Es pot saber de què estas xerrant?
-D'Esmorzar amb diamants.
-I tu per què vols besar a un xaval que deu tenir cent anys?
-És mort, Mateo. És mort.
Ell fa rodar els ulls i els torna a clavar als meus. Per què ha de fer això? I per què em posa tan nerviosa?
-Em caus bé, Sastre. No facis que em penedeixi.
I, amb això, s'aixeca i desapareix. Quin problema té aqueix al·lot?