Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

13

Observo la nota com si fos el millor tresor que les meves mans han descobert mai. I no ho han fet, sens dubte això és el millor que he admirat.

En Mateo em mira amb el cap tort, intentant desxifrar la meva expressió, però no pot, perquè és beneit encara que ho negui.

-Què?- demana, esperant a que jo surti del meu somni.

-No t'ho creuràs mai- dic, tancant la fulla poc a poquet perquè no s'espatlli i la hi oferesc.

-De debò?- pareix sorprés pel fet de que li deixi observar el meu tresor.

-Agafa-ho abans de que et tiri un altre llibre pel cap.

-D'acord, d'acord- diu, aixecant les mans, fent gest de rendició.

Agafa el paper com si fos un caramel i l'obri tan fort que fins i tot a mi m'arriben els pensaments de que ell sigui assassinat. En les meves mans, és clar.

-I això què vol dir?

-Que n'Aina estava enamorada.

-I ens arregla alguna cosa? Perquè tu miraves el paper com si fos la clau de la inmortalitat.

-Tu ets beneit o t'ho fas?- el miro a la cara i, no sé perquè, pero no estic decebuda-. J.C. només pot ser una persona.

-Jesucrist.

Li pego una clotellada que fa ressò a la biblioteca.

-Seria més senzill parlar amb un mico- dic, movent la mà a l'aire i anant-me'n de la biblioteca.

-Però em vols dir qui collons és?- crida, quan jo ja soc pel passadís.

Sento les seves petjades darrera meu, però no m'importa.

-Au, va, Sastre, no t'enfadis, que ho he fet per no quedar-me callat.

-Val més callar algunes vegades que amollar bajanades.

-Mira, acabes de rimar dues frases.

Somric, però no deix que em vegi.

Surto de l'esglèsia i agafo el camí cap a casa meva.

Noto la seva mà agafar-me la meva, fent-me girar de cop. Aquesta sí que no me l'esperava.

-No siguis caperruda, som un equip.

Miro els seus ulls verds, que fan espurnes mentre m'observa.

El meu cor s'accelera en un descuit, fent-me empagueir.

Baixo el cap, esperant alguna burla del meu company, però no arriba. En lloc d'enriurer-se'n de jo, m'amolla la mà i espera que el miri.

Jo, què no sé el per què de la meva reacció, aixeco el cap i el veig, amb el cap tort, mirant-me com si hagués fet alguna cosa dolenta.

-En definitiva, no ets lletja- murmura, aixecant una cella, esperant que no l'hagi sentit, però sí, l'he escoltat, i troba que no sóc lletja.

En lloc de posar-me vermella com una tomàtiga, sospiro i agafo tot el valor per pronunciar les meves darreres paraules abans d'anar-me'n cap a casa meva.

-Javier Carbonell, el germà del teu avantpassat desaparegut, és mencionat en el diari de la Gemma. J.C., Javier Carbonell. N'Aina estava enamorada del germà de'n Juan, pel que em fa creure que a aquest no li feia molta de gràcia que el seu germà sortís amb l'enemic i la va assassinar per després suicidar-se.

-Estàs més boja que n'Aina, estimada Sastre.

Però pràcticament no el sento, ja he partit.