Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

3

Res greu. Però molt de mal. Ni tan sols l'han renyada. Ha partit avui matí amb les maletes i no ha deixat res. No ha dit res, simplement se n'ha anat.
-No t'has de barallar amb la teva germana, o es que encara no n'ets conscient?-demana mon pare, poc preocupat per les meves ferides.
Ell menja una gamba. Una gamba gran, ho he de reconèixer. Era al seu plat de paella. A mi no m'agrada la paella, i la mir amb fàstic.
-T'importa ben poc el mal que tenc.
-Es psicològic, una cosa sense importància.
-I si, ara, gràcies al mal psicològic, vull fer-me assassina per fer sentir a la gentussa que es mou pel carrer el mal "psicològic" que sento jo?-vacil·lo.
Ma mare em fulmina amb la mirada. Es nota que no li agrada que parli així i que no aprecii el seu menjar preferit. Per què no entens que no m'agrada la paella, mami?
-No contestis malament- diu mon pare.
-No contesto- responc jo.
Mon pare em propina una bufetada a la cuixa. D'aquestes que deixen la mà marcada i cremen.
Una altra a la col·lecció.
-Ona, calla i menja.

* * *

Vespre. Foscor que vesteix la meva habitació. Agafo el meu osset de peluix i li dono un petó. El tenc des de que vaig néixer, i, des de llavors, he de dormir amb ell per no tenir por les nits. Pot sonar ridícul, però és la realitat.
Sent una portada des de fora i, uns minuts desprès, un moix que es queixa. Abraço for a l'osset. Tanc amb força els ulls, com si així aconseguís que la meva por s'enlairés i desaparegués. Sospiro i em pos a riure. Acab de tenir por d'un moix i una portada! Seré curta.
-Em cago en tu, moix de merda!-crida algú defora-. Perdó, moixa.- es rectifica uns segons després.
M'aixeco corrent del llit i obro la persiana lentament, intentant no fer soroll. Allà, mesclat amb l'obscuritat de la nit i l'ombra de l'olivera preferida de mon pare, ho veig. Una persona totalment vestida de negre, des del passamuntanyes fins a les sabates. Porta una camiseta estil imperi (que deixa perfectament a la vista que es tracta d'un home) i uns texans obscurs de tub. Massa descobert per ser un lladre. Veig que porta a un braç a la nostra moixa, que es mou i es queixa perquè l'amolli al terra.
El cor em va a dos-cents mil per hora. Qui punyetes és? I perquè ha agafat a la nostra moixa? Em poso a plorar. Supòs que faig renou, perquè l'estrany es gira cap a la meva habitació. Tan ensurt s'emporta, que amolla la moixa de cop, sense donar-se'n conta. Ella corre fins que es troba a un lloc segur, damunt l'olivera.
L'estrany comença a córrer i intenta botar la paret que separa el nostre jardí de la carretera. Tenint en compte que hi ha un fil de corrent a dalt i es pràcticament impossible escapar, em poso a riure. Les llàgrimes es converteixen en rialles davant l'espectacle d'un home enrampat pel jardí de casa. Quan m'adono del que podria passar si deixava que l'home es recuperés, agafo les sabatilles d'anar per casa i salt els quatre metres que separen la finestra de la meva habitació del sòl, armada per la flauta dolça que utilitzam a classe. Quan arribo abaix, em dono conta que em podria haver matat amb aquell salt. Què s'hi pot fer, ara?
I si aquell home és un assassí i em vol matar? «Què estàs fent, Ona?»
Corro pel jardí fins trobar-me amb el cos de l'home, disposta a posar-me a cridar en qualsevol moment. No hauria d'haver baixar, no ho hauria d'haver fet...
De prop puc observar que el cos és més d'un jove que d'un adult. Me'l miro, sense saber el que he de fer. Amb la flauta, espitj el braç dret del jove. No contesta. Li peg amb força per assegurar-me que no és conscient. Quan veig que no fa res, m'aprop i li llev el passamuntanyes. Abans d'acabar de descobrir la cara a l'estrany, torno a plorar, morta de la por.
Per què a jo? Per què punyetes he hagut de davallar? Soc tan subnormal!
Obro els ulls i observ el rostre. Es tracte d'un jove de cabells daurats i nas petit, llavis ni fins ni gruixats i faccions perfectes. A una orella porta una arracada: un aret obscur. El miro una bona estona, pensant amb que no està malament, que no és lleig, fins que obre els ulls de cop, com si despertés d'un mal somni. Li pego al cap amb la flauta, deixant-lo un altre pic inconscient. Merda. I si l'he mort? Amb la meva arma de fusta (una flauta dolça amb embocadura de plàstic) el punxo al braç i després a la panxa, fins que torna a obrir els ulls, uns minuts més tard.
-Me cago en tot, m'he enrampat amb la paret?-em demana sense por.
-Això demanes? T'acabo de deixar inconscient amb una flauta i tu demanes si t'has enrampat amb la paret. Increïble.
La meva veu no és temblorosa com pensava que seria. És més enfadada que temerosa. Així m'agrada, com si fos un company de classe. Seré curta!
-Ui, perdó, assassina en sèrie-riu-. De debò, m'he enrampat amb la paret o estic boig com tu?
-Perdona?
-Perdonada- m'interromp.
Em mira als ulls. Ell els té clars, no es distingeix el color amb l'obscuritat. Em pujo les ulleres i apart la mirada, astorada.
-Hi ha un fil de corrent a dalt de la paret, si no t'has donat conta.
Somriu com si ja ho sabés. S'aixeca del terra i cerca alguna cosa amb la mirada.
-Què has vengut a fer a casa meva?-deman, molesta.
-Doncs he vengut a robar a un moix, però m'ha fugit- diu mentre fa una puntada al terra.
El miro, al·lucinada. I ho diu tan tranquil! Es que no sap que és la meva moixa?
«Pot ser un assassí, Ona, un assassí...»
Agafo la meva arma i l'apunt, com si fos una vareta màgica i li anés a llançar un conjur. Però només aconseguesc que es caigui al terra, seguida de jo. Torno a plorar. Encara que només sigui un al·lot que ve a fer una broma, tenc molta de por.
-Ei, què et passa? No ploris, nina, que pareixes subnormal.
Li pego al darrere del genoll esquerre amb la meva flauta, fent-lo caure.
-Vés-te'n a la merda.
Em mira i nega amb el cap, com si fos més curta del que paresc plorant.
-Per què has agafat la meva moixa?- demano quan aconsegueix aturar de plorar.
-Vosaltres vàreu robar a un parent meu, així que és just que us llevin com a mínim un moix.
-Ah, és clar. Carbonell havia de ser.
No has vengut a assassinar-me, oi?
-Al menys nosaltres no anam raptant persones pel món.
I no. No m'he posat en perill per matar-te, senyoreta Sastre.
-Perdona? He sentit bé? Des de quan que el vostre parent raptàs a la meva avantpassada és el contrari de... del contrari del que...?És igual! Ja m'entens.
-Ni una paraula.
Em mira amb desinterès. Li explico el que em va contar la meva padrina, de la desviació de mercaderies, de la desaparició del seu parent, del rapte i assassinat de la nostra com si res. «Encara pot ser un assassí no descobert!»
-A veure, t'han dit alguna vegada que la droga no és bona? Perquè ara es nota que n'acabes de prendre- li pego un cop amb la flauta sense por de fer-li mal-. És a dir, segons tu en Juan va raptar a n'Aina perquè havien enxampat a son pare robant el que ja era robat de la vostra família.
-Correcte. S'ha de ser curt per no entendre-ho.
-Doncs jo protesto. A mi aquesta història teva no me l'ha contada ningú.
-Ah, no? Conta'm la teva versió, setciències.
Ell em mira i vacil·la, però s'asseu a la gespa amb les cames estirades i comença la seva versió:
-El meu padrí em va contar que fa uns dos-cents anys la vida dels Carbonell va topar amb un tronc que no esperaven pel camí- me'n ric-. Els van acusar de lladres i estafadors i els varen exiliar de la seva ciutat. Van venir a Mallorca amb les mans buides, ja que els havien fet deixar tot el que tenien a les autoritats. Hi havia una família, els Sastre, que eren molt ben pagats per la seva feina, que consistia en explotar indígenes a les mines dels sud-americans. Els Carbonell, veient que era il·legal i prohibit per totes les lleis mundials, decidiren denunciar-ho a les autoritats. L'altre família s'adonà i van raptar al major dels Carbonell, Juan. Quan aquell va estar desaparegut, els Sastre van denunciar la desaparició de Aina, la filla gran. Aqueixa, segons em va contar el padrí, estava malament del boll i, veient que havien raptat a una persona, decidí desaparèixer per por que els seus li fessin una cosa semblant a ella.
El miro amb incredulitat. Que no veu que el que diu són bestieses? Es gira cap a jo i em mira fixament als ulls. Em poso vermella com un tomàquet, però no li aparto la mirada, és més, el vull intimidar.
-Només dius bajanades. Quina història més ridícula, posant d'herois als teus i de rates traïdores i estafadores a la meva família. No et fa vergonya?
Ell nega amb el cap. Estam uns minuts en silenci sense pensar en que són les dues de la matinada.
La meva moixa s'acosta a nosaltres i ell l'agafa i li ensenya el braç. Té una gran rapinyada que encara és sagnant. De quatre grapes, vaig fins on es troba el seu braç i observo bé la ferida, mentre ell insulta a la moixa, que, jaguda, el mira com si estigués boig. És clar que no l'entén. Ni una paraula.
-Et fa mal?-demano, després de la meva inspecció.
-A tu que et pareix? És clar que sí. Però la mentida que m'has contada m'ha fet oblidar el mal.
-Si m'ajudes a pujar a la meva habitació, et puc desinfectar la ferida. Allà hi ha una escala d'uns quatre metres d'alçada. Si es així, puc arribar perfectament a la meva habitació. Agafo del bany l'aigua oxigenada, el cotó i el iode i torno a davallar.
Em somriu. Pot ser que pensi que vull ser metgessa, no més allunyat de la realitat, i que el vulgui tractar com a primer pacient. S'aixeca i es dirigeix davall el porxo i agafa l'escala. Es fa el gallet que pot tot sol, però acaba demanant-me ajuda.
-Ai Deu meu, que no pot tot solet- me'n ric.
Quan l'escala està col·locada, nosaltres suats i morts del cansament, pujo fins arribar a la meva habitació. Hi entro, tranquil·lament. Corro pel petit passadís que em duu al bany i, d'allà, al petit armari color blanc que hi ha davant la banyera, hi trob els productes. Em miro al mirall, ja que hi soc. Duc els cabells fets un fàstic i la pell més blanca del normal. No tenc ulleres negres, d'aquestes que surten per falta de dormir, i em demano si es un somni. Em pessic. No, no es un somni i m'acabo d'autolesionar.
Baix per l'escala per la que acabo de pujar, no abans de pentinar-me i posar-me bàlsam als llavis, que només dóna lluentor.
Quan soc abaix, no el trobo en lloc. Sospir. Ja sabia jo que no era bona idea...
-Ah!-crido, quan m'agafa del braç-. Tros de subnormal.
Li tiro aigua oxigenada per tota la ferida i després li aplico el iode amb el cotó. No es queixa gens, tal vegada per fer-se el dur, com els altres al·lots.
-Gràcies, Sastre.
-De res, Carbonell. I ara adéu per sempre més, i fes com si no ens haguéssim conegut mai.
-Com vols que oblidi lo mentidera que ets? Mateo, per cert.
-Ves-te'n a la merda una estona. Ah, i no t'importa el que em dic, tan mateix no et tornaré a veure.
I, després d'obrir la barrera de casa meva i veure-lo sortir, torno a la meva habitació, contenta per haver deixat la meva timidesa a part i haver-li plantat cara al beneit de'n Carbonell.