Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

6

13 d'abril de 1781

Avui l'Aina ha partit més prest, a les quatre i mitja de la matinada. Estava tant cansada, que he decidit no anar rere ella.
El Pere s'ha despert a les sis i m'ha fet llevar-me del llit per anar a cridar a la criada.
A les sis i quart l'Aina ja era a l'habitació. Me n'he enduit un ensurt molt gran quan l'he vista. Estava plorant.
El Miquel, el meu germà gran i bessó, m'ha dit que la deixés fer, que després li demanés el que li passava.
Els pares encara no han vingut ni han donat senyals de vida. Crec que l'avi no es troba massa bé.
Hem dinat amb normalitat i la padrina ha vingut a visitar-nos. Ens ha duit pastissets casolans i se n'ha tornat. El de l'Aina portava un anell d'or, el de la padrina. L'ha anat a tornar i encara no ha regressat.
Fa tres hores que no dóna senyals de vida i em començo a preocupar. Supòs que és perquè l'Aina només té catorze anys, quinze d'aquí poc. Espero que amb els meus tretze, catorze a l'agost, pugui ajudar-la amb el que la preocupa.

Bufo. No pot escriure més específicament la petarda de la Gemma?
–Mamà!– crido, per tal de que aparegui com només ella sap a la meva habitació.
I ho fa.
–Què vols, pesada? Estic intentant contestar un missatge.
–Jo també t'estimo. El cas, et volia demanar, jo de qui venc?
–Del teu pare i de jo. Ai, Ona, quines bogeries que dius. Deixa'm escriure ja.
–No siguis beneita!
–No m'insultis!
Rebo una bufetada no molt forta al braç.
–Au– em queixo, fregant-me on ha sorgit l'impacte–. El que deia abans de que m'interrompessis, era que de part de quins dels Sastre venc. D'on ve la meva família.
–Demana-li a ton pare. I deixa'm contestar el missatge d'una vegada.