Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

5

-Per quina raó les cartes estàn mal col·locades, Ona? Digués- em diu ma mare, moguent els seus cabells rossos bastant ondulats per culpa dels bruscos moviments que el seu coll provoca.
-Tenc son, mamà. Ahir no podia dormir pensant que us podria haver passat alguna cosa greu... Pots tancar la persiana?- demano, amb els ulls clucs, ajeguda al llit aferrant al meu osset de peluix, pujant els genolls al meu pit.
-Contesta!
Bufo.
-Em vaig entretenir a llegir cartes.
-No és veritat.
-Idò no ho és. Però deixa'm dormir.
Ma mare pega un crit per cridar l'atenció del meu pare, que apareix deu segons després amb la mateixa roba amb la que va partir ahir vespre, al contrari de ma mare, que porta un vestit més d'anar a la platja que per passejar-se.
-Diga-li a la teva filla que no sigui mentidera.
Era jo o lo havien agafat el gust a dir-me mentidera o acusar-me d'això mateix?
-No siguis... Per quina raó li he de dir això?
-Perquè diu que ella, per la seva pròpia voluntat, ha llegit les cartes.
-Ona, ets una vaga, tu no fas res que no t'obliguin a fer.
-Eh!
Em sento ofesa. Agafo el coixi i em tapo les orelles amb ell.
-No em facis portar la granera!
L'amenaça de ma mare només serveix perquè em destapi la cara i la miri amb fàstig.
-Vull una resposta!- insisteix, amb una mà a la cintura i l'altre amenaçant-me amb el dit.
-Estava cercant...
-Ona- intervé mon pare-, per favor.
-D'acord!- crido, asseient-me amb l'esquena molt recta i les cames doblegades. Amb força llanço l'osset de peluix a la taula, on encara hi ha la flauta dolça que va colpejar més d'un pic a l'inútil del Mateo.
El meu pijama arrugat em fa sentir tan incòmoda com les mirades inquisitives dels meus pares.
La meva mirada es dirigeix inmediatament cap a un diari que vaig agafar ahir a la nit, després de ficar a corre-cuita les cartes desordenades al calaix, datat al 1781, l'any que l'Aina i el Juan van desaparèixer. El Mateo em va dir que era millor que no destrossés pistes possiblement vitals per la "investigació" que ell estava decidit a començar.
-Ets beneit- vaig advertir.
Però només va servir perquè el seu somriure es fes més gran i desaparegués de casa meva com apareix: sense permís i misteriosament sense enrampar-se.
-Un dia fent net el canterano- començo, nerviosa-, vaig veure un petit llibret que em va cridar l'atenció. Era petit, vell i feia la mateixa olor que les cartes que guardau al calaix. Com que estava segura que no em deixarieu tocar res que pogués rompre, vaig decidir agafar-lo quan no hi fóssiu. I així ho vaig fer. És allà, devora la màquina d'escriure.
Els ulls de ma mare passen de amenaçar-me a mi a observar detingudament el diari.
-No és un llibre, Ona- diu mon pare.
-Ah, no?- intento parèixer innocent.
-És el diari de la Gemma, la germana de l'Aina Sastre.

* * *

-Padrina!- crido des de la nostra part del sementer, rere la llimonera que mon pare va plantar quan va enterrar el meu moix fa ja un parell d'anys.
L'àvia està tomant ametlles i no em sent.
-Sorda- dic entre dents.
Vaig amb les meves xancles per la terra seca fins arribar al seu costat.
-Padrina!- torno a cridar, intentant espantar-la.
Per desgràcia ho aconsegueixo. L'ensurt que li provoc fa que el garrot que sosté a la seva mà dreta col·lisioni amb el meu cap amb tal força que em fa caure.
-Ona!
M'aixeco del terra, fregant-me amb la mà el bony que m'acaba de sortir. Em fa mal.
-Ai- em queixo.
Ella deixa el garrot i m'agafa la cara entre les seves mans. M'inspecciona el cop i, al comprovar que no sagna, m'amolla.
-Perdó. No sabia que eres rere meu.
Intento riure, pero em fa massa mal.
-Anem a dins, et posaré gel- diu, agafant-me la mà.
Assento. Caminam pels terrossos fins arribar a casa seva, on una mirada coneguda ens espera asseguda a una pedra tan gran com el seu ego.
-Llúcia!- la meva padrina corre a abraçar-la-. Oh, reina meva, quan de temps que no et veia.
-Ona- diu ella, després de besar efusivament a la meva padrina.
-Llúcia.
-No diguis res al papà i a la mamà- em suplica.
Poso els ulls en blanc. Sí, una mentida més no farà mal a ningú.
-Em vares rebentar a bufetades fins que et va fer mal la mà- responc, amb els braços creuats.
-Era... Hi havia molta tensió, Ona. Has d'entendre que no puc controlar...
Les llàgrimes comencen a amenaçar al seus ulls.
La meva padrina besa la seva galta i li fa neta una llàgrima.
-No ploris. En aqueixa casa no està prohibit res. Sou les meves nétes i us estimo per igual. Feieu les paus.
-Ho sento, padrina, però m'estimo més fer les paus amb els Carbonell que amb ella.
Em giro i, amb el mal de cap que el cop de garrot de la meva àvia m'ha provocat, torno a casa meva, oblidant-me que li havia de contar que havia trobat el diari personal de la Gemma Sastre i una nota de la pròpia Aina.