Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

15

Miro cap a la finestra, esperant algun indici de que en Mateo aparegui aquesta nit.

Necessito dur-lo a ca la meva padrina, que vegi que no estic boja i que és veritat el que dic.

Em duc bé amb un Carbonell, encara que sigui el meu enemic. Encara que m'hagi de dur malament amb ell.

-Sastre?- sento, des de l'olivera centenària que hi ha plantada al jardí del davant.

-Carbonell?- demano.

Només són les dotze, encara no és l'hora de que aparegui per aquí. Normalment ho fa més tard.

-Què hi fas, allà?- diu, sorprés.

-Esperar-te.

Es deixa veure d'entre les ombres i la seva silueta estilitzada i els seus cabells daurants es fan visibles als meus ulls quan es col·loca davall la finestra de la meva habitació, mirant cap adalt.

-Duus el pijama?- pregunta, com si encara no ho sapiguès.

-És clar.

Em col·loco un floc darrere l'orella y em pujo les ulleres arran del nas.

-Idò vesti't, que ens n'anam.

Pipellejo un parell de vegades, observant-lo de dalt abaix, com si el que digués no tingués ni cap ni peus.

-Què dius, tu ara?- amollo, arrufant el nas.

-Si vols t'ho explico més lent, però més clar no puc- bufa, com si fos òbvia la seva intervenció.

Aixeco les celles y tanco la meva persiana de cop. Esperant-lo perquè em mani ordres.

Tendrà raó la padrina i els Carbonell són mala gent.

-Sastre!- crida, però jo ja he deixat de fer-li cas.

Així i tot, vaig al meu vestidor i agafo un vestit blau de tiretes que em senta com un sac, però que m'és còmode i que puc dur amb les deportives blanques que em poso a continuació.

-Ni se t'ocorri tornar-te a dormir!- torno a sentir, fent-me bufar un altre pic a la vegada que em fermo les sabates.

-Calla una estona, que vaig més ràpida que un llamp.

Quan acabo d'arreglarme, obro la persiana i em pujo a la lleixa de la finestra, deixant les meves cames penjant, preparada per botar.

-Com em rompi alguna cosa et juro que et mato- aviso.

-Au, va, baixa, exagerada- diu, fent moviments amb les mans.

Tancant els ulls, em deixo caure al terra provocant-me una punxada de mal al turmell que puc suportar després d'uns segons.

Obro els ulls i em trobo amb la mirada divertida de'n Mateo, qui s'ha acotat per mirar-me des d'abaix.

-Ni una paraula- bufo.

Ell riu i m'agafa de la mà, estirant-me cap a la barrera que separa casa meva del carrer.

Amb la seva ajuda, la bot, esperant a que ell fagi el mateix.

-Anem- diu, caminant cap al monestir de La Real.

-On se suposa que estam anant?- dic, posant-me a la seva altura i baixant la veu per si de cas.

-Ja ho veuràs, Sastre.

Em callo tot el camí fins que arribam a l'esglèsia, que per alguna raó que desconec, està oberta encara que obscura.

Poc a poc s'acosta a l'entrada, procurant no fer renou, després de xiuxiuejar que no xerrés.

-Què fas?- li dic, provocant que es posi el dit índex als llavis de forma inmediata.

Vaja.

Entra a la casa del Senyor amb el mateix sigil que un moix, seguida per jo, que sóc més maldestra que un ànec i em caig al terra.

-Hi ha algú?- diu una veu adormida entrant a l'esglèsia des del pati interior.

En Mateo m'agafa i em porta a un dels fics que hi ha als passadissos laterals, on hi ha una estàtua de Sant Bernat, qui dóna nom a l'esglèsia.

S'encenen els llums i en Mateo em posa una mà a la boca perquè no amolli cap soroll.

-Hi ha algú?- insisteix el capellà que acaba d'entrar, en pijama, observant per tot on arriba a veure.

Quan és convençut de que no hi ha res, se'n torna, apagant el llum i deixant-nos tots sols.

En Mateo m'amolla i m'agafa de la mà estirant-me perquè camini, fins que s'atura en sec i em fa girar cap a un dels fics del passadís lateral.

Allà, a davall l'estàtua de la Verge Maria, hi ha dos amb el que mai m'havia fixat. Un té dos lleons sostenent unes tisores i l'altre un castell de plata.

Ambdós estan rere una vidriera, com si fossin privilegiats d'alguna forma.

Però, i què en tenen d'especials l'escut dels Sastre i el dels Carbonell?