Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

12

M'assec a la taula que hi ha just al mig de la grandíssima biblioteca, esperant al pare March, que ha decidit cercar els llibres del Quixot que té més a mà.
El Mateo fa botar els seus dits sobre la taula de fusta, mentre em desespero.
-No entenc per què no em vols dir el teu nom. Tan lleig és?- demana, mentre es passa la mà pels seus cabells daurats.
-Tan lleig com tu.
-Idò és preciós.
-En el món del revés pot ser.
Es pessiga el pont del nas, mentre somric, victoriosa. M'agrada deixar-lo sense paraules, quasi tant com fer-lo desaparèixer.
Unes passes fortes s'acosten a nosaltres. Aixeco el cap per trobar-me amb la panxa redona del rector de l'església amenaçant-me.
-He trobat això- diu, mentre deixa sis llibres, tres d'ells amb mal estat de conservació, damunt la taula.
Tant en Mateo com jo agafam el primer llibre. Aixeco la mirada i cluco els ulls, per trobar-me a un desafiant Carbonell aixecant una cella.
-Amolla el llibre- dic, amenaçant.
I, il·lògicament, m'obeeix.
Fulletejo el Quixot més modern, assegurant-me que no em deixo cap fulla que hi ha entre pàgina i pàgina.
-El que tens tu...- miro al capellà, amb ems ulls molt oberts- Sastre... El van dur fa menys de cinc anys. Està nou de trinca.
L'amollo com si estàs infectat d'alguna malaltia contagiosa.
Els dos riuen.
En Mateo mira un llibre un poc més antic, fins que s'atura a una pàgina i la seva expressió canvia.
-Ho has trobat?- crido, davall l'atenta mirada del pare March.
-Mare de Déu Santa, catòlica i apostòlica.
M'aixeco i, travelant un parell de pics, arribo on en Mateo es troba.
Li pego una clotellada quan veig el que està observant.
-Bé, reina, et deixo tota sola amb aquest al·lotet, que he d'anar a confesar- informa el pare March, després de riure per la imatge que ens ensenya el Mateo.
-Val- dic, acostant-me a ell i donant-li un petó a la galta.
-Dona-li records a ton pare.
-Gràcies!
Ens deixa sols a la immensa sala plena de llibres.
-Ets una falsa- diu, fullejant un altre llibre.
M'assec al meu seient i n'agafo un dels més antics.
-I tu un beneit.
-Beneit? Jo? T'has mirat al mirall?
-El mirall no pot soportar la meva bellesa. S'enamora de mi cada pic que em reflexo.
-Bajanades. El que vols dir es que esclata quan t'hi acostes, dimoni sense banyes.
Aixeco la mirada. Ell m'observa.
Els meus ulls, sense explicació, segreguen més aigua del que haurien de produir.
-No...No, no... No volia dir...
-Vés-te'n a la merda.
Em trago el meu orgull i seguesc fullejant. No mereix la pena plorar. No ho mereix.
-Era una broma... No ets del tot lletja.
Li llanço el llibre amb totes les meves forces i li pega amb intensitat al front. Cau d'esquena amb la seva cadira, pel que m'aixeco per anar-lo a veure.
A part del cop que li ha sortit damunt la cella esquerra, hi ha una cosa que em crida l'atenció. I aquesta vegada no es un dibuix d'un intent de cavall al marge del llibre del Mateo. Una nota doblegada que té molta més edat que la meva padrina.
Agafo la fulla groguenca i molt delicada amb tanta sort que s'obri tota sola.

«Jo... Jo t'estimo, J.C. Però tu... Tu no em pots estimar a mi.

Aina Sastre»