Si tanc els ulls... somiaré amb tu?

2

M'assec davant el meu ordinador. Entro a Internet i cerco Sastre-Carbonell. Cap resultat. Serà possible! Però si són dues desaparicions! Es veu que fa dos-cents anys la gent no es fixava en qui raptaven o mataven.
Apago l'ordinador i obro la finestra. Faig el mateix amb les persianes i miro la casa del davant. Com és possible que no me n'adonés que no hi havia cap tipus de contacte entre nosaltres i els veïnats?
-Ona- diu dolçament la meva germana obrint la porta-. Ho sento molt, no volia fer res que suposés que no em parlassis mai més.
-Qui t'ha dit que no et parlaré mai més? Si a jo em pareix molt bé que te'n vagis, així podré fer de la teva habitació la meva sala de jocs. I amb joc em referesc a posar una televisió. I un sofà. I una nevera i un microones.
M'agafa de la cintura i em tira damunt el llit. Em col·loc com puc i la mir, mentre em pujo les ulleres que m'han caigut pel nas.
-Cega-em diu.
-Grassa.
-La mamà no em deixa insultar-te amb paraulotes, però si pogués et donaria aquí un concert.
M'assec i agafo el coixí. L'espitjo amb força contra el meu ventre, convençuda que així el rompré.
-De veres que te'n vas a viure amb el teu amic especial?
-Sí. I no et preocupis, que jo estaré be. -Jo preocupar-me per tu? No. Em preocup pel vostre llit, que no sé si aguantarà el teu pes.
Em pega un cop fluix al braç. Tenc ganes de demanar-li tantes coses. Vull dir-li què farà tota sola, a qui pegarà si no és a mi, quan em vendrà a veure... però em ve al cap una pregunta millor. Millor per jo, no tan personal per ella, perquè si li arribo a demanar amb qui jugarà a que és milionària i té un home ric i deu fills...
-Tu sabies la història dels Carbonell?
La Llúcia assent, seriosa.
-I per què no em vares dir res?
-Quan la vaig descobrir tenies sis anys, te l'arribo a contar i et tires per la finestra- contesta imitant els moviments que fa algú quan es tira per avall amb les mans.
-Per què creus que va fer això Juan Carbonell? És a dir, com es que una persona pot matar a una altre i desaparèixer sense més?
-Jo no crec que la matà i se'n va anar. Que va. Jo crec que se la va endur en mig de la mar, la matà i es va suïcidar.
Nego amb el cap, la meva germana i les seves històries tètriques, no té remei. Jo no sé com ha trobat algú que l'estimi així com és. Com a mínim, ha de ser el friqui de la classe.

* * *

Dimecres vespre. Calor. Molta calor. M'acabo de dutxar i ja suu. Maleït nòvio de la meva germana que ha de venir a sopar la nit més calorosa de l'any. Per què no puc anar en banyador per casa meva quan ve algú a sopar? D'acord, no tenc un cos deu. Però tampoc estic gorda i no tenc cel·lulitis (crec). Perquè no puc anar com vull? Perquè?
-Ona! Vesteix-te ràpid que m'ha dit la Llúcia que ja arriben-m'anuncia ma mare-. Encara duus la tovallola? Au, venga, vesteix-te ara mateix!
Com si fos tan fàcil. Al final agaf un vestit curt color taronja sense mànigues, amb volants que cobreixen el pit. Amb unes ballarines platejades queda diví. Em faig una trunyella al costat i la decor amb una pinça de la Hello Kitty. Cursi i infantil, però mona.

* * *

-Hola, soc en Jordi.
-Ona-dic, no gaire convençuda.
L'al·lot és molt guapo. Té els cabells castanys i arissats; uns ulls petits color blau, ocultats per unes ulleres estil retro negres , d'aquelles que sempre he volgut tenir (vaig provar de comprar-me'n unes, però tenc el nas massa petit i em queien tot el temps) i uns llavis carnosos i increïblement bonics per ser un home. És un jove musculós i bastant alt i pot ser que tengui els peus més grans que els meus.
-Quin número de sabates duus?-pregunto, sense pensar, posant en marxa la neurona de superació qur em fa tornar beneita.
-Ona, per favor!-s'avergonyeix ma mare.
-No, està bé. Duc un quaranta-un.
-Idò jo et super- dic mentre somric, orgullosa. La neurona de superació bota al meu cap, mostrant la seva alegria-. Quaranta-un i mig. Com et quedes?
-Impressionat. Però és normal que una sirena com tu tengui els peus grans, així poden nadar millor, veritat?
Em poso vermella al instant i aparto la mirada. No em puc creure que amb un comentari tan sarcàstic m'hagi enamorat. Supòs que és perquè m'ha dit sirena. M'encanten les sirenes.
-Passa, Jordi. Allà hi ha el lavabo i aquí la cuina. Nosaltres soparem al menjador, així que passa a la sala, que és allà mateix- indica ma mare.
Mon pare no diu res. Encara ni l'ha saludat, i no pareix que canvii d'opinió ni es penedeixi. Això sí, el mira d'una forma que m'intimida fins i tot a mi.
-Mami, t'ajud a posar els plats a la taula?-demana la Llúcia.
-Sí, per favor. I diga-li a ton pare que vengui a tallar el pernil, que jo no en sé.
Mon pare s'aixeca, sense dir res, i se'n va a la cuina. Ens quedam sols el Jordi i jo.
-Ara que no hi és, què t'ha contat la meva germana de mi?
Riu. Després em mira amb aquells meravellosos ulls i diu:
-Que estàs completament enamorada dels llibres. I que quan tenies nou anys et vares casar amb un llapis.
Em poso vermella. Ja veurà la meva germana quan ens quedem soles la pallissa que li arriaré amb l'escopeta de matar rates de mon pare.
-I- afegeix- que estàs boja com una cabra.
Compromís les dents amb totes les meves forces. Estic segura que si no hagués estat ell davant me les rompo aquí mateix.
-Ah-diu com si fos menys important-,i que t'agraden les meves ulleres però no les pots dur perquè tens el nas massa petit.
-La mat!- crit.
Em mira, somrient. I jo no puc deixar de pensar que la meva germana té el millor xicot del món.
-Què, lligant amb el meu nòvio, eh?-sorprèn la Llúcia uns segons més tard.
-No, ja tenc bastant amb el llapis, no et pareix?
Somriu i em dóna un petó a la galta, no sé per què.
-Què guapes les dues germanes. Mira que bé, tenc una cunyada tan guapa com la meva promesa.
-Promesa?-dic pujant el volum amb una cella alçada.
-Promesa?-repeteix el meu pare, que ha aparegut no sé com de la cuina, encara amb el ganivet del pernil a la mà dreta.
-Papà, no...vull dir, sí...venga, Llúcia no diguis tantes animalades- es diu a sí mateixa.
En Jordi mira estranyat l'escena. I jo el mir a ell, mossegant-me el llavi inferior.
-Mira si es retardada que ho ha de dir quan son pare duu un ganivet a la mà.
Sospir. Tothom em mira.
-Què?-dic.
-Qui es retardada?-demana en Jordi, oblidant tot el que havia passat abans.
-Eh?
En Jordi em mira, divertit. En canvi, els meus familiars posen cara d'espant. Ho he dit en veu alta? Seré curta.
-Ah, d'acord. He pensat en veu alta... De veres que us heu promès, na Llúcia i tu?
Deixen a part el meu comentari anterior i continuen discutint mentalment la promesa dels dos enamorats.

* * *

Obscuritat. Un sospir. Sent a la meva germana plorar, però no la vaig a consolar. Per què? Si jo estic desacord també amb la boda. Té vint-i-un anys! I a més, l'al·lot no li pega ni amb pegament.
Un crit de la casa del davant. S'hauran rebel·lat aquesta setmana? M'aixeco del llit i obro la finestra.
-Encara no m'has contestat el que t'he demanat, així que no em venguis amb històries-crida una dona.
-Ni et pens contestar- vacil·la la mateixa veu de jove de l'altre vespre.
Una galtada. Si que s'enduu pallisses aquest tal Carbonell. I ben contenta que n'estic, així paga els pecats del seu avantpassat.
-Oneta- sento des de la porta-. Per què creus que no em deixen casar amb en Jordi? Tan dolent és per ells?
Em giro de cop. La meva germana, amb les galtes plenes de regalims negres del maquillatge, em parla xuclant els mocs.
-Ves-te'n al bany a fer-te neta la cara, que sembles una captaire, i després xerram.
A vegades, em sembla que soc la gran. Sobre tot quan la meva germana tracta temes delicats.
Quan torna, s'asseu damunt el meu llit i em fa cara de fastig. No sé per quina raó, però sempre que vol plorar però no pot, fa cara d'oi.
-Et cont el que m'ha dit el papà quan s'ha adonat de la boda?-em demana, com si jo no hi hagués estat-. M'ha dit que no ho accepta. I saps què més? Que si la faig no hi vendrà.
I es posa a plorar. L'agafo del braç i l'estiro cap a jo, fent que els seus ulls es quedin a poca distància dels meus. Nego amb el cap.
-Jo tampoc estic d'acord amb tu. No facis de nina de sis anys, que ploren per qualsevol cosa, que et queda petit. Què et creies? Que el papà i la mamà estarien d'acord amb la boda? Tens vint-i-un anys! Saps el que t'espera? Tota la vida amb un mateix home, o tal vegada no. Sou molt joves. Pot ser ell es cansi de tu i et deixi per una altra. I a qui aniràs quan passi això?-no espero resposta-. Al papà i a la mamà, però ells no hi seran, t'ho advertiren i tu no els vas fer cas. I vendràs a mi, que seré una dona gran i madura, pot ser ja casada, per què et deixi viure a casa meva. Seràs la tia amargada dels meus fills. I tu vols això? Vols ser la tia més amargada de l'univers per haver-te casat tan jove?- demano, alçant la veu-. Mira-la a la nina innocent que no va besar a cap al·lot fins als desset anys, que ara se'ns casa. I el pròxim que serà? D'aquí un any ja tendràs un fill, ho veig venir. I què faràs llavors? Deixaràs d'estudiar? I tot el que han pagat el pare i la mare, què? A la merda tot? Ara et diré el que ets tu- dic ja cridant-: una aprofitada de merda! Qui et creus que ets? I no em ploris ara, que et giraré la cara com si fossis una baldufa.
Em pega una galtada. Forta, que sona. Aquelles que li peguen al veí són ridícules i insignificants devora aqueixa. La miro, espantada. Em pega un cop de puny a la panxa. Em fa mal, ho reconec, però no plor. M'empeny i caic del llit. No dic res, ni tan sols em queix, pot ser perquè no tenc forces. Em pega una puntada de peu a les costelles i s'asseu damunt la meva panxa. Començ a plorar, morta del mal. Em pega una galtada rere l'altre, sense remordiments i em mossega la mà que la intenta aturar. Crido.
-Deixa'm en pau, amolla'm- ploro, cansada de rebre.
No atura. Cada cop és més fort. Ningú ve a socórrer-me, pot ser es pensin que és una de les nostres bregues diàries que no aporten sang, però jo me la noto, regalimant per el meu nas, i molts de cops que tardaran en fugir.