La veritat del que sento per tu.

Capítol 8: Un dels més grans errors "venir a casa teva"

Aquella setmana, el dilluns, vaig anar a casa teva, només volia parlar amb tu. Però es veu, que voler parlar amb Jaume Alguersuari Escudero és un delicte.
Dimecres, hi vaig tornar a anar i va ser quan ton pare va trucar a ta tieta, i aquesta va trucar, automàticament a mons pares.
Aquella nit no vaig poder dormir.
El dia següent, tocava anar d'excursió amb l'escola a pintar un edifici de Cerdanyola. Quan vaig arribar, vaig parlar amb l'Anabel (la meva millor amiga) i em va estar consolant tot el trajecte amb tren. Un cop a Cerdanyola ens van deixar anar a veure botigues i vaig anar a una botiga que hi havia de pastisseria, va ser la manera de no pensar en el que havia passat el dia abans.
Al cap d'un temps, tu i la Chiara vau agafar una casa a Barcelona allò era més serio que altres relacions que havies tingut i vaig pensar, que era la fi del món. Tenies casa teva.
Mentre vas estar a casa teva a Barcelona, no vaig fer res, vaig deixar que fessis la teva vida, encara que et sigués estimant com el primer dia que et vaig veure (18 d'octubre de 2008).

Al cap d'un any, vas anunciar que correries a la Fórmula E. Et tornaria a veure córrer. Encara que fos per la tele o fins i tot va haver dies, que ho havia de fer des de l'ordinador.
El que no havies dit , encara, és que marxaves a viure a Londres.
El dia que vas posar la foto des de Londres i posava "my new home place" , no entenia res. Vaig intentar buscar-li un altre sifnificat a aquella frase, pero quan la Chiara va penjar la foto de "traslado loco" , vaig saber que no hi havia un altre significat, que anaveu a viure a Londres.
Aquell dia anavem a dinar a casa els avis i en aquella casa tothom nota els teus estats d'ànim, no se com, però algú els nota.
Ma àvia em va demanar que passava i no li vaig voler dir, després m'ho va demanar mon germài li vaig explicar, però li vaig demanar que no ho digués, sabia el que pensaven respecte el tema de que m'havia enamorat de tu, i sabia la resposta de ma àvia.
Obviament mon germà no es va callar la boca, així que ma àvia em va dir el que pensava.
- Vols fer el favor de deixar de plorar, el Jaume marxarà a Londres tant si t'agrada com si no, i no hi pots fer res així que deixa de plorar i vine a dinar.
Vaig anar a dinar, i després vaig començar a trucar a les meves cosines i a les meves millors amigues. Si ja venies poc a Sant Julià, vivint a Londres encara vindries menys, no tornaries a venir.
Aquella tarda vaig trucar a l'Anabel i vam passar una tarda de compres juntes al Diagonal Mar. Necessitava fer alguna cosa que em distregués, que no em fes pensar que marxaves a Londres.
La tarda de compres va funcionar a mitges, no em vaig comprar gaires coses, només vam anar a berenar al Burger King, vam estar passejant, però no ens vam comprar res.
No volia que marxessis a Londres, no volia tenir-te a dues hores d'avió de Barcelona, no et volia perdre, volia que et quedessis a Barcelona, no et molestaria més, però era més gros el càstig que marxessis a Londres, que el càstig de no poder anar fins a casa teva.