La veritat del que sento per tu.

Capítol 10: Tornes a la competició

Aquell any, el 2014 vas anunciar que correries  per la escuderia Virgin Racing a la Fórmula E. Tornaries a córrer. Tornaries a la competició.

Des que havies marxat de la Fórmula 1 cada any es deien coses, que si tornaries a la Fórmula 1, si aniries a córrer en altres competicions... Però axiò no era només un rumor, això era veritat. El 13 de Setembre tornaves a la competició.

Les primeres carreres van ser difícils, però sempre t'en surts , així que, sabia que aguantaries fins al final. Cada carrera era un nou repte per tu, mai havies corregut en circuts urbans, excepte a Mónaco, però tampoc era el mateix traçat que havies fet anteriorment a la Fórmula 1.

Quan al EPrix de Punta del Este, vas començar a avançar als demés, vas quedar cinquè, no m'ho podia creure, o sigui confiava en tu, i sabia que ho podies fer, però encara no m'ho havies ensenyat.

A Buenos Aires, tenies el podi a les mans, si no hagués sigut per, primer la xocada amb Vergne i després a l'última volta la pasada de frens de Daniel Abt. Tot i així et vas emportar la cuarta posició, que era la teva millor, des que estaves a la Fórmula E.

No em vaig perdre cap de les teves carreres de la Fórmula E.

El 17 d'abril, d'aquest any passat, hi havia un event al Circuit de Catalunya, Esperit Montjuic. No tenia ni idea de que hi aniries a córrer. Aquella setmana , a principis de setmana vas penjar una foto amb ta mare, des de les Rambles, Plaça Catalunya. Eres a Barcelona. Com de costum, tenia moltíssimes ganes de veure't i , quan vas publicar al instagram que aniries a córrer al Circuit aquell cap de setmana a l'Esperit Montjuic, vaig començar a buscar informació de l'event. Les entrades valien 20€ i el dissabte i diumenge 25€. Divendres al matí no tenia classe, així que podia venir al matí, a la tarda, però havia d'anar a la botiga com cada dia.

El dijous, el dia abans, al matí vaig estar fent el nino que et vaig donar. Era el teu regal d'aniversari, 25 anys no es fan cada dia.

A la tarda, vaig anar a la botiga i quan vaig arribar, li vaig dir al Jaume, profe de botiga, que aniria al Circuit al matí, que no et veuria córrer,però hi aniria al matí. En aquell moment, hi havia clients, però quan aquests van marxar, el Jaume em va agafar i em va dir:

- Tu ets idiota? Aniràs al Circuit al matí i no hi aniràs a la tarda que corre el Jaume? I si no hi és al matí?

- Però, a la tarda he de venir, aquí, no et puc deixar sol amb la botiga.

- Saps perfectament que he estat més dies sols a la botiga que acompanyat. Així que fes el favor de quedar-te al Circuit i veure el Jaume córrer, que m'has de dir com ha quedat.

- Igualment, al matí es fàcil, enganyar a mons pares, però, i a l'hora de dinar, que? Que els hi dic a mons pares?

- Doncs els hi dius que el Jaume (profe de botiga), t'ha demanat que demà vinguis a les dotze i que t'has de quedar a dinar, perquè hi ha molta feina.

Estava molt nerviosa, sabia que allò podia no sortir bé, que ma mare, segurament no es creuria aquella història. Però no va ser així, tot i que estava més nerviosa dijous que divendres. Vaig arribar a casa i li vaig dir a ma mare el que m'havia aconsellat el Jaume que li digués. Ma mare no em va notar nerviosa, i em va dir que vale, que si havia d'anar a les dotze i m'havia de quedar a dinar, que no hi havia cap problema.

Vaig pujar a la meva habitació, tremolant, sabia que el que havia fet no estava bé, però era la única manera de veure't. I veure't era l'única cosa que volia, m'importava, en aquell moment. Vaig sopar i m'en vaig anar a dormir.

L'endemà, sense que jo ho sapigués mon pare ens va llevar d'hora a tots, perquè ell havia de marxar a treballar més d'hora del normal, així que tot va anar, mai millor ben dit, sobre rodes. Els primers de marxar van ser mons pares, i a les 8 del matí van marxar els meu germans. No em podia creure que fos el dia, estava tremolant tota jo per dins. Vaig anar a buscar pa del dia per fer-me un entrepà per dinar i vaig anar a comprar paper per embolicar el nino que t'havia fet el dia abans.  Vaig embolicar el nino, vaig preparar-me la bossa amb el dinar i algunes patates per no desintegrar-me i quan, sortia per la porta, a sonar el telèfon de casa. Era la meva àvia per dir-me que havia nascut el fill de ma cosina. Li vaig donar les gràcies, vaig trucar a mons pares, i m'en vaig anar a buscar el tren.