La veritat del que sento per tu.

Capítol 2: No vull marxar, papa

Era diumenge, el dia abans t'havia conegut, i tenia més ganes que mai de tornar al circuit.

Vaig anar a despertar a mons pares, com si fos el dia de reis:

- Papa, mama, va, arribarem tard al circuit!

El meu pare em va demanar que em calmés, que haviem d'esmorzar i arreglar-nos abans de marxar.

Vaig anar de pet a la cuina, vaig agafar llet amb cereals per esmorzar i vaig seure a la taula a menjar. Minuts després , ho van fer els meus pares i els meus germans. Vaig fer tot el que havia de fer abans de marxar, em vaig posar la jaqueta i em vaig posar a la porta a esperar a que els altres acabessin les seves feines. Quan les van acabar, vam anar al garatge i vam agafar el cotxe direcció cap al circuit.

Per mala sort o bona, ja no ho sé, aquell  dia no feia gaire bon temps, es veia a venir que plouria, però déu n'hi dó el que va aguantar, com a mínim vau poder fer la carrera.

Un cop vam arribar al circuit mon pare va trucar al meu cosí per demanar-li on estaven. I al cap d'una estona els vam trobar. El meu cosí , al·lucinava de tot el que veia i li va donar les gràcies a mon pare per haver-li dit que vinguessin. Vam fer una mica, el mateix que haviem fet dissabte, vam anar al pit lane, vam anar a la zona de jocs,activitats i a l'hora de la carrera vam anar a la tribuna.

Aquell dia, havia agafat la càmera i vaig poder-te fer algunes fotos mentre estaveu parats a la graella de sortida minuts abans de començar.

A l'hora de la carrera estavem tots set preparats a la Tribuna principal per veure la carrera i animar-te.

Cada cop el cel estava més tapat i no sabiem, encara, ven bé, el que passaria, si podrieu córrer, si no, si correrieu amb pluja. Bé, el cert, és que vau començar la carrera. La nòvia del meu cosí i jo ens vam posar uns graons més amunt per veure millor la carrera, cada volta que passaves per allà anavem contant la posició en la que estaves, fins que, en un moment donat, vas desaparèixer del mapa.

Recordo que, en aquell moment anaves 10è. Va passar l'onzè, el dotzè, el tretzè, i tu no arribaves. Al cap d'una estona vam veure que el balcó on hi havia la teva família es buidava i ens va semblar extrany. Just en aquell moment va aparèixer per la pantalla gegant, que havies sortit de la pista i se't havia parat el cotxe. En aquell moment, es va posar a ploure, i de quina manera.

La gent de tribuna es va començar a aixecar i a marxar d'allà, si no havia acabat la carrera, faltava poc. Vam passar per sota el túnel, per anar a l'altra banda del circuit, per poder arribar al pàrquing de cotxes.

Jo no volia marxar, em vaig posar a plorar, no sabia perquè, però em vaig girar i li vaig dir a mon pare:

- Papa, no, no vull marxar, vull anar a veure el Jaume. - Etava molt preocupada per tu, encara no sabia com funcionava el tema dels cotxes, si estaves bé, si t'havies fet mal.-

- Però, que no veus que està plovent, el Jaume no estarà al costat del camió com ahir firmant autògrafs, està plovent. - em va dir ell.

No sabia perquè, però no podia parar de plorar, no sabia quan et tornaria a veure, però en aquell moment era l'únic que volia fer, tornar a veure aquell noi, que no sabia perquè, però m'havia enamorat completament el dia abans.