La veritat del que sento per tu.

Capítol 11: Ho ha fet, papa, ho ha fet!!!

L'endemà al matí mon pare, em va dir que no fes cap bogeria, que no volia que anés al Circuit, però jo volia una resposta. Em va dir que havies dit que si hi tornava a anar avisaries a seguretat. Vaig ignorar el que mon pare em va dir, i vaig agafar la porta, després de que mon germa, em pegués amb un paraigües, un stick de hokey i una escombra, al cap a la panxa i a l'esquena. Pel camí vaig trucar a ma mare i li vaig dir una mentida. Li vaig dir que si em deia qui havia trucat no aniria al Circuit, després de molt insistir, ma mare em va dir que havia trucat la Palmira.

Em vaig enfadar molt. Perquè? Perquè havies de ser així amb mi? Sé que havia envaït el teu espai, havia vingut fins a casa teva tres anys enrere. Però l'únic objectiu era que sapiguessis el que sento per tu.

En teoria el divendres, t'ho havia d'haver dit, però no vaig poder, tenia por de perdre't i et vaig perdre igualment per estùpida.

Vaig agafar el tren i mentre era dins, em va trucar mon pare amb una amenaça molt forta, em va dir que si anava al Circuit es tiraria pel pont. Vaig intentar parlar amb ell, i em va penjar. Em vaig posar a plorar, no volia que mon pare fes cap bogeria. Al cap de dos segons el vaig trucar jo, i estava més calmat, em va dir que estigués tranquil·la, que no pensava fer-ho. Però que volia que tornés a casa. Li vaig dir que havia quedat amb uns amics, cosa que era veritat,i que em deixes quedar-me una estona.Em va dir que bueno, però que quan em trobés amb ells, el truqués.

Quan vaig arribar a l'estació de Montmeló, el bus que havia agafat el divendres passava cada hora, i feia molt poc que havia passat. Sabia que no l'atraparia,així que vaig anar caminant fins al Circuit. Quan vaig arribar al Circuit vaig haver de donar tota la volta només hi havia una entrada oberta per comprar entrades.

Vaig anar a donar la volta i quan vaig arribar a dins només volia que no fos veritat el que havia dit mon pare de seguretat. Allà al Box, esperant a que acabessiu de parlar, hi havia el Toni,el teu president del club de fans, amb la seva filla. Ens vam presentar i li vaig explicar una anècdota que havia passat a Miatec amb ta tieta Palmira on apareixia el Toni. Vam riure una estona, i com que, va veure que anava per llarg, va anar a les malles elàstiques, ja que la seva nena volia saltar.

Et vas fer una foto amb uns quants de l'equip i no se qui més i llavors vas marxar corrents. Al cap de poca estona al passar pel teu Box, el segurata em va començar a seguir. El que havies dit el dia abans a ta tieta era veritat. Em vaig posar ultranerviosa, i em va donar un atac d'ansietat. No sentia cap part del meu cos. Vaig passar a l'altra banda i vaig trucar a ma cosina, em vaig passar uns 20 minuts a l'altra banda plorant.

Un cop passats aquests 20 mints vaig tornar a passar per sota el túnel i  a l'altra banda, per sort, em vaig trobar amb els meus amics, en realitat eren uns amics de ma mare del barri, que li anaven a comprar el pa, i tenien tres nens.

Vaig estar una estona amb ells.

El primer que vaig fer va ser trucar a mon pare perquè em vingués a buscar. Mentre mon pare estava de camí em vaig quedar amb aquells amics i quan quasi bé ja marxavem, encara no havia trucat mon pare, em va donar l'altre atac d'ansietat. La Montserrat, la mare dels nens sabia que em podia passar, ma mare li ho havia explicat. Em va agafar, i va intentar que respirés bé. Llavors va trucar mon pare i la Montserrat em va acompanyar fins a l'entrada on m'esperava mon pare amb el cotxe. Vaig anar tota l'estona plorant. Quan vaig veure al meu pare, vaig córrer cap a ell i amb llàgrimes als ulls, li vaig dir:

- Ho ha fet, papa, ho ha fet!!!

Aquell dia vas guanyar la cursa, em vaig alegrar. Tot i el que havia passat, estava contenta i feliç de que haguessis guanyat la cursa. T'ho mereixies. Feia temps que no guanyaves. Ja et tocava tenir una mica de sort.