La veritat del que sento per tu.

Capítol 19: El perquè

Com t'he dit en el capítol anterior, en aquest capítol t'explicaré el perquè t'estimo, perquè em vaig enamorar de tu, quin és el buit que omples a la meva vida o perquè sóc així.

Per poder-te explicar la veritat, he de recular, fins als meus cinc anys. Quan la Leire va marxar.

La Leire era la meva millor amiga, en tots els aspectes. Anavem sempre juntes, i també venien les meves dues cosines , amb la que una em porto 22 mesos i amb l'altre quasi 4 anys. Però bé, sempre anavem juntes. Ella, juntament, amb els seus pares, vivien al pis de dalt dels meu tiets, que sempre ha estat llogat. Així que eren com de la família.

Quan ets petita, sembla que les coses més importants, pel fet de no entendre-les, són les que menys importància li dones. Però tot i així sabiem que la Leire no era com nosaltres. Que estava malalta.

Des de que va néixer, la Leire tenia un problema als pulmons, i cada cert temps anaven a l'Hospital, perquè li fallaven. Portava cinc transplantaments de pulmó. I l'últim , no va deixar marge per trobar un altre donant. Així que el seu cor va deixar de funcionar.

Des d'aleshores la meva vida va canviar. Les meves cosines van deixar d'anar amb mi, perquè era la petita, perquè des de que la Leire havia marxat, la diferència d'edat tornava a agafar importància. I al cole la gent va deixar de ser amable amb mi, i van començar a fer-me Bullying, des d'aleshores fins que vaig marxar de l'escola a 1r d'E.S.O.

Primer van començar només amb inults, amb dir-me que era fea, gorda, tonta, idiota, i tots els insults que se'ls poguessin ocórrer. Però la cosa va començar a agafar cos als 7 anys, quan em van començar a pegar, petades, cops de puny a la panxa, als ulls. Humiliacions davant de tota l'escola i també a la sortida i a l'entrada.

Cada cop tenia menys ganes d'anar a l'escola. No volia tornar a casa amb un blau a la panxa o al ull o alguna altra part del cos.

Mons pares havien anat a parlar amb l'escola varies vegades, però la directora sempre deia que era culpa meva, que com que no era capaç de dir-li qui havia sigut, m'ho havia fet jo. No em volien treure de l'escola , perquè la meva àvia, era la primera que havia anat a aquella escola , dels de casa. Hi havia gent que em defensava, però era un 0,111111% de les persones. Els altres estaven tots contra mi. Perquè no em sabia relacionar amb la gent, perquè no portava roba de marca, perquè no tenia mòvil, perquè no anava maquillada. Perquè era diferent.

Les meves "amigues", també eren amigues de la gent que em criticava, em pegava, m'insultava, etc. i quan preguntaven els professors i mestres sempre es posaven de part d'elles, amb la qual cosa, no es pot dir que fossin gaire amigues meves.

Així que, al octubre, de 2007 quan ta tieta ens va donar entrades, i ens va dir que seria divertit, quan van dir d'anar-hi, vaig dir que sí. Feia molt temps que no em divertia, ni era feliç.

Aquell any no et vam veure córrer, ens vam fer un embolic amb els horaris. Però igualment va ser divertit. Però la diversió només va durar un cap de setmana.

L'any a sobre, vam tornar a anar-hi. I aquell any si que et vam veure. Quan va acabar la carrera, vam anar al costat dels camions, on estaves firmant autògrafs i fen-te fotos amb la gent. I , ho reconec, el primer que vaig pensar va ser "que bo que està". Però quan mon pare et va dir que treballava amb ta tieta, ens vas somriure i vas ser amable amb nosaltres... Sé que forma part de ser famós, que sempre has de posar bona cara, però feia 6 anys que ningú em somreia o era amable amb mi. I encara que estiguessis fingint, sé que segurament no, però, era feliç.

Així que aquesta és la veritat del que sento per tu. Del perquè ets tant important a la meva vida, del perquè no sé fer les coses millor.

Perquè no he tingut mai ningú de la meva edat al meu costat, perquè les meves cosines sempre s'han allunyat de mi. Perquè no sé com demostrar-te que t'estimo, sense que t'ofenguis, però t'estimo.

Després de conéixer-te a Montmeló, vaig decidir quedar-me un any més a l'escola. Hi havia d'haver més persones bones com tu a l'escola. Però si hi eren estava clar, que a la meva escola no estaven.

Quan vas entrar a la Fórmula 1, em vaig posar super contenta, no sabia quan et tornaria a veure en persona, però et podia veure cada cap de setmana de Fórmula 1 i això era el que més feliç em feia. Tornar-te a veure, encara que fos per la tele. I quan vas venir a Sant Julià, no em faltava res més. Era totalment, sense cap exepció, molt feliç, super feliç, mega feliç. I, encara que no t'en recordessis de mi. Eres allà, i era l'única cosa que m'importava. I que encara m'importa.