La veritat del que sento per tu.

Capítol 20: Maig

Des d'abans de començar el mes, el Maig es presentava com un mes estressant, amb masses coses a fer, ara cap aquí, ara cap allà. La primera setmana va ser bastant normal, fins al dissabte al matí, que vaig assistir a un curs de "Mesas dulces". Impresionant. Car, igual que tots els cursos de pastisseria, però impresionant.

Aquell cap de setmana va venir a casa a pasar el cap de setmana, una amiga de ma germana, que al cap de dos dies s'acabaria convertint en la nòvia de mon germà.

El diumenge, dia 8, ple d'aigua, el començava a les 9:00h del matí, anant a tocar a les comunions de Sant Pacià. Ma mare és catequista i els nens del seu grup feien la comunió.  Tot i que anavem a totes les comunions a tocar. Hi havia mota gent tocant, així que ens vam colocar com vam poder. Jo, anava combinant, a unes cançons tocava la flauta travessera i a les altres cantava. però en general va anar força bé. Sempre es pot fer millor.

Quan es van acabar les comunions a les 11-11:30, vam anar a casa, ens vam cambiar, i vam anar a donar una volta per Arc de Triomf. Hi havia una fira de Turisme, i mon tiet tenia un Stand amb Quads de Pagès. Vam anar a veure'ls i vam marxar a dinar.

La setmana a sobre el dimarts, vas publicar una foto amb la teva nova Ajram Bike des de Barcelona, i vaig tornar a sentir l'impuls de voler anar a casa teva. Vaig pujar dimarts a la tarda, dimecres no podia en tot el dia. Dijous vaig pujar tot el dia, fent pausa per dinar i divendres, només a la tarda. Sempre que vinc m'amago entre els arbres del parc del costat, així no molesto a ningú.

Dijous feia molt bon dia. Barcelona es veia espectacular, era impresionant. Era possible, que entengués perquè estàs més temps a Barcelona que a Londres. (hahahahahahahaha)

El dissabte dia 14, vaig anar a ajudar al grup de les Formigues de Sant Pacià, que sortien a fer propaganda pel gran recpate del dia 21, el dissabte següent. Ta tieta, també hi estava ficada, com a la del 25 de maig de 2013 a la Biblioteca, així que, comptant que eres a Barcelona, la possibilitat de que vinguessis hi era. No em volia fer il·lusions, per si després no venies, així que vaig dedicar-me a ajudar i a fer feliços als nens petits deixant-los pujar al trenet a fer-se fotos, ja que va ser una cosa que a mi de petita no m'havia passat, ningú es preocupava de si era feliç o no, de que em faltava. En fi, que no recordo una infància gaire agradable.

Aquell mateix dia,  al migdia, hi havia la Quali de Fórmula 1 a Montmeló i, com que un amic de mon germà tenia dues entrades pels dos dies per anar a Montmeló però ell no hi podia anar, hi van anar mon germà i mon pare.

A la tarda vaig anar a ajudar un altre cop al tren del rebost. Tot i la pluja que va caure, el partit del barça i el pont de festa, encara hi va haver força gent, però no tant com al matí. Ja que al matí havia fet un sol espectacular.

El diumenge, ma mare, ma germana i la seva amiga, que va tornar a venir, van anar al Maremagnum, ja que estava tot obert. L'Aina, amiga de ma germana, necessitava un vestit per la seva Graduació, i el Maremagnum era l'únic que estava obert, en diumenge.

Jo, en canvi, em vaig quedar a casa escribint i escribint, aquest llibre per poderte'l regalar com abans millor. Ja tenia ganes de que estigués entre les teves mans, de que t'en adonguessis d'una vegada per totes del que he intentat explicar-te, però no m'has deixat mai.

Ma germana ara, actualment, està fent tercer de la E.S.O. amb la qual cosa, sinó hi havia canvis l'any següent hauria d'anar a Londres. Però fa pocs dies, el mes passat, va haver-hi una reunió de pares a l'escola. Ma mare i altres pares d'alumnes, van demanar quin havia estat el preu d'aquest any per anar a Londres, tot i que ja el sabien. 775€ havia costat anar a Londres aquest any, cinc dies i amb mitja pensió o sigui que a sobre s'havien de portar diners per anar a dinar . I, per variar, l'any que ve, no faràn ni el treball de síntesis a Londres, o sigui que hi van simplement , com a viatge de fi de curs.

I , perquè t'explico tot això?

Perquè des de que estàs a Londres, varies vegades se'm ha passat pel cap, anar-hi. Ja que no hi he anat mai. Però tinc por, no de que avisis a la Poli ni a seguretat, tinc por de mi mateixa, de ser capaç de fer-ho. D'anar a Londres amb una amiga.

En l'últim capítol, t'ho demano o explico més explícitament, però...

Jaume, jo no vull estar així amb tu, no vull que pensis que sóc una "acosadora". No vull que m'odiis. Perquè per moltes coses que facis en contra, per molts cops que truquis a ta tieta, per molts cops que em menteixis, i que facis coses així, no deixaré d'estimar-te. Així que para d'intentar que t'odii, perquè no ho estàs aconseguint, ni ho aconseguiràs mai.