™

38.-

38.-

Ashton

Odio la sensació que tinc. No m'agrada en absolut. La Brooke es remou als meus braços i segueix dormint.

--Ashton dorm...--va grunyir ella.

--Tu sí que has de descansar bonica...--vaig xiuxiuejar acaronant-li l'esquena, la part o no tenia la ferida.--Em promets una cosa?

--Quina?--va dir adormida.

--Que si algun dia et dic que no t'estimo, no t'ho creguis. Si algun dia et faig mal i et dic que per mi no has sigut res, enfada't amb mi però no t'ho creguis. Mai t'ho creguis. M'has sentit bonica? Estic enamorat de tu, mai has sigut cap joc, cap juguesca, res. T'estimo. M'ho promets?

--Sí. Per què ho dius?--va dir obrint els ulls i mirant-me.

--Per res, només vull que ho sàpigues i també has de saber que per molt que haguem discutit, si et passa alguna cosa sempre lluitaré per tu. Sempre. Em sents?

--Sí. I jo per tu. Per què insisteixes tant?

--Només vull que ho sàpigues...--vaig xiuxiuejar.--Segueix dormint.

--Tu també...--va xiuxiuejar tornant a tancar els ulls. Vaig agafar el mòbil amb una mà i vaig revisar els missatges.

Desconegut:

Com se sent al saber que per molt que ho intentis no la podràs protegir ni a tu mateix?

D'aquí poc tot acabarà i no hi podràs fer res.

Vaig grunyir i vaig apagar-lo. Portava tres dies rebent amanaces d'aquest tipus i n'estava fart.

--T'estimo...--vaig xiuxiuejar abraçant-la. El meu mòbil va començar a vibrar i vaig agafar la trucada.

--Hm?

R: Has de tornar. Ja. Et necessito.

--Ara no puc.

R: Ashton, els hem trobat. Als dos. Aquest infern pot acabar ja.

--On?

R: El cotxe et passarà a buscar en una hora per casa teva.

--Quant de temps? Sigues sincer.

R: D'una setmana a no sé quant. Ashton, el pla ja està fet, tenim lloc, ho tenim tot. L'únic que s'ha d'esperar a que estiguin els dos a dins i actuar.

--No vull deixar-la desprotegida.

R: Els tenim Ashton... Als dos junts. Pots acabar amb tot. Amb el teu dolor i amb el seu per sempre. Ell no li podrà tornar a fer mal perquè estarà a la presó la resta de la seva vida. Pensa-ho bé.

--D'acord. Espero que diguis la veritat.--vaig dir i vaig penjar.

--Te'n vas?--va xiuxiuejar la Brooke, vaig sospirar i va començar a plorar.--No. No em pots deixar. Ara no... Estic molt dèbil, et necessito amb mi. Ashton no... Ashton no...--va suplicar sanglotant i l'únic que vaig fer va ser acaronar-li l'esquena, no dir res i deixar que plorés perquè així estaria més calmada.--Ashton... No m'ho facis. Si us plau. Ashton no. Després de tot el que he passat no puc estar sense tu... No puc Ashton...--va repetir plorant com una boja.

--Tranquil·la...--vaig xiuxiuejar per primera vegada.--Puc explicar-t'ho, vols no saber res o vols que m'esperi una mica?

--Diga-m'ho.

--Hi ha una investigació en curs d'en Derek i una altre d'un tema personal meu. L'únic que et puc dir és que els han trobat, només cal passar a l'acció i ja passarà tot. No hi hauran més sortides inesperades, ingressos a l'hospital... Tot acabarà. No sé quant de temps serà, quan abans pugui, abans tornaré i saps que sempre et parlo per missatges. Sé que és dur bonica, per mi també ho és deixar-te sola aquí però tinc l'esperança que tot acabarà...--vaig xiuxiuejar i em va abraçar més fort. Ella seguia plorant i amb cada plor, feia que el meu cor s'encongís més.