™

39.-

39.-

Portàvem cinc hores i no deien res. La família de l'Ashton ja estava aquí i tots esperàvem amb molta impaciència. Estava asseguda a una cadira i m'abraçava les cames. La olor de la jaqueta de l'Ashton em calmava però també m'inquietava.

--Ashton Grason.--va dir un metge amb bata blanca apareixent per la porta i ens vam aixecar de cop.--Només poden entrar familiars directes.--va dir mirant-me a mi, a en Jack, l'Alex i en River.

--Tots ho som. Ells són els seus germans.--va dir la mare de l'Ashton abraçant-me per l'espatlla i tots la vam mirar donant les gràcies.--Som una gran família.

--D'acord... Està molt dèbil, no l'atabaleu gaire. Entreu d'un en un o de dos en dos. Seguiu-me.--va dir i el vam seguir per un passadís.--Tenia quatre bales dins del seu cos. Una al bíceps dret, la segona a l'altre bíceps, la tercera a la espatlla dreta i la última ha anat al xalc antibales però ha traspassat una mica i ha perforat una mica la panxa però aquesta última és més una ferida. No podrà moure els braços durant una llarga temporada i necessitarà ajuda per menjar i per tot.--va dir arrivant al final del passadís i era la última habitació.--Màxim dues persones.--va recordar i va marxar.

--Brooke, entra tu primer.--va dir la mare de l'Ashton.

--No. Jo la última perquè em quedaré amb ell.--vaig dir. Després d'una hora tothom havia entrat i només faltava jo. Tothom ja se n'havia anat a casa menys jo. Vaig obrir la porta amb compte i la vaig tancar darrere meu. Vaig veure com l'Ashton obria els ulls i somreia. Estava molt pàl·lid.

--Brooke...

--T'odio.--vaig dir apropant-me a poc a poc.

--Em pots abraçar?--va xiuxiuejar.

--Tinc por a fer-te mal.

--Fes-ho.--va suplicar, el vaig abraçar i ell em va intentar agafar però no va poder.

--T'estimo. Molt.

--I jo. T'he trobat a faltar...--va xiuxiuejar.

--I jo. Moltíssim.--vaig xiuxiuejar. Em vaig separar d'ell i em va mirar somrient.--És teva...

--Ho sé. Ara és teva.

--Et fa mal?--vaig preguntar i va assentir.--Descansa. Em quedo aquí amb tu.--vaig dir asseient-me a la butaca i agafant-li la mà.--No parlis gaire. Et cansaràs més.--vaig xiuxiuejar i li vaig acaronar el cabell.--No saps l'ensurt que m'has donat... Porto cinc hores plorant i esperant a que ens diguessin què et passava i si estaves bé. Però encara que hagin sigut un infern, han valgut la pena.--vaig xiuxiuejar acaronant el seu cabell i ell només em mirava amb els ulls brillant.--I esperar tres setmanes també ha valgut la pena. Però la setmana que ve hi ha exàmens finals i la tutora et matarà. Et puc ajudar però no sé si podràs amb tanta cosa.--vaig explicar i semblava un monòleg.

--Brooke...

--Què passa?

--T'estimo.--va dir agafant-me fort la mà però va fer una ganyota.

--I jo a tu. Et fa molt mal? O és suportable?

--Molt... I és triplicat.--va xiuxiuejar.

--Aviso a la infermera?--vaig preguntar i va assentir. Em vaig aixecar i vaig buscar el botó vermell. El vaig prémer i em vaig tornar a asseure, agafant-li la mà. Després de poc va arribar la infermera.

--Què passa?--va dir entrant amablement.--Tot bé?

--Diu que li fa molt mal i que el mal és triplicat.--vaig explicar.--Té el compte-gotes quasi acabat.