46.-
Ens vam asseure tots als sofàs que hi havia i ningú va dir res. Jo ho estava assimilant i també estava una mica adolorida. El dolor al pit havia tornat i això no era gens bo. Hauria de tornar al metge i no en tenia ganes.
--Què ha passat? Qui és l'Alice?--va preguntar la Mandy.
--L'Alice Clark té 25 anys. Els seus pares són drogoaddictes i traficants. Aquest any han matat al seu pare uns russos.--va començar a explicar en Mason.
--Com? El seu pare no tenia càncer?--va preguntar la Jota.
--No. Us va mentir. Ella està involucrada en més de tres assassinats, és esquizofrènica i suposo que les veus del seu cap li diuen que si mata a algú, ells se n'aniran però mai ho fan.--va continuar l'Ashton.
--I per què mai ens va fer res a nosaltres?--va preguntar la Mandy.
--Suposo que com us tenia apreci, no us volia perdre. Amb vosaltres es deuria oblidar de les veus i de tot, per això mai us va fer res.--va dir en Mason.
--I tu com saps tot això?--va preguntar la Jota.
--En realitat... Sóc agent federal, company de l'Ashton. Bé, excompany perquè ho deixarà.
--Què? M'has mentit?--va dir la Mandy mirant-lo.
--Tot té una raó.--va dir ell, la Mandy va pujar i ell la va seguir.
--I avui?
--L'Alice ha notat rar a en Dylan, l'ha apunyalat al braç i ha agafat a en Matt com a ostatge pel coll. Ha hagut una petita discussió, però al final l'Alice s'ha cansat, li ha clavat una mica el ganivet i la Brooke a disparat.--va explicar l'Ashton rodejant-me amb el seu braç.
--I ara què fem?
--Està clar no? La vida segueix.--va dir en Dylan que no havia dit res.--No podem desaprofitar aquesta casa amb lo maca que és, ens ho hem de passar bé. Crec jo.
--Jo també ho crec.--va dir en Matt.
--Ashton.--vaig xiuxiuejar amb els ulls plorosos.
--Eh, què passa?
--He disparat a l'Alice i la podria haver matat.
--Va, no ploris.--va xiuxiuejar abraçant-me però no ho podia evitar. Entre el dolor que cada vegada es feia més agut i el que havia passat estava en xoc.--Ho estàs acceptant, això és bo però no has matat a ningú. Tranquil·la.--va xiuxiuejar acaronant-me l'esquena.--Tranquil·la, no ploris. Va, bonica.--va xiuxiuejar.--Tu ets forta Brooke, això no és res comparat amb el que t'ha passat. Va bonica.
--Quasi mata a en Matt.
--Ja ho sé però l'has salvat. Li has salvat la vida al teu germà. Tranquil·la.--va xiuxiuejar.--Va Brooke.
--Et necessito.--vaig xiuxiuejar.
--Per què?
--Amb tu estic tranquil·la i m'agrada que m'abracis.--vaig xiuxiuejar i va riure. Per sort s'havia cregut la mitja mentida. Realment, el necessitava al meu costat per no sentir-me sola en la situació que pròximament em trobaria i també perquè quan m'abraçava em calmava a part de que m'encantava estar als seus braços.
--Seràs mimosa.
Narra Ashton
La Brooke no es desenganxava de mi. Estava asseguda sobre meu i no em deixava anar. Que no em molestava en absolut, m'encantava abraçar-la però havia de parlar amb en Mason.
--Brooke.
--Hm?
--He d'anar a parlar amb en Mason.
YOU ARE READING
™
RomanceEl meu nom és Brooke Johnson, tinc 18 anys i visc a Seattle amb el meu pare, la meva mare, el meu germà petit i la meva germana gran. Tinc un caràcter... Difícil per culpa del meu ex. La meva estatura és... Normal, ni sóc alta, ni sóc baixa, tinc el...