La nena pressionava entre els dits la motxilla de pell vella del seu pare, mentre amb l'altra mà hi entaforava roba i mantes. La porta de fusta de l'estança es va obrir darrere seu i va entrar una mica de llum de fora. Es va tensar, amb el cor a cent. Va agafar aire i no es va girar.
—Gen? —la veu de l'àvia sonava sorpresa— Què hi fas aquí filla, que no estàs amb la resta d'infants jugant?
Sense respondre, la Gen va alçar la motxilla de sobre la taula i es va dirigir cap al rebost.
L'àvia es va acostar a ella. Quan la va veure sota la llum que entrava per la finestra, es va tapar la boca amb els dits arrugats i ossats.
—Nena, què t'has fet al cabell?
La Gen va obrir la porta del rebost i va agafar el pa que quedava, el formatge, el llom salat i els fruits secs.
—Me l'he tallat.
L'àvia li va passar la mà freda pel clatell. La Gen va tenir un calfred i es va apartar.
—Més aviat diràs que te l'has afaitat.
—Àvia tens les mans molt fredes! —va sortir del rebost i es va penjar la motxilla a l'esquena— No està tan curt.
La Gen es va passar la mà pel cap. Va agafar una botija.
—Es pot saber on vas? —l'àvia la mirava mentre anava amunt i avall.
Cap de les dues va dir res. Aleshores l'àvia va alçar les celles, i amb la boca oberta es va acostar a ella agafant-se la faldilla.
—Ni se t'acudeixi, joveneta —la va agafar pel braç amb força.
La Gen va respirar fondo. S'havia imaginat mil vegades aquella escena. Va posar la seva mà sobre la de l'àvia i la va mirar directa als ulls grisos i profunds.
—L'he d'anar a buscar —va obrir amb compte la mà de l'àvia i es va deixar anar.
Es va penjar la motxilla, la botija plena d'aigua i va anar cap a la seva estança.
L'àvia la va seguir.
—Gen —la seva veu suau, sonava escanyada— no el trobaràs. S'ha perdut, com la resta d'infants.
La Gen no va respondre, va veure el llaüt de la seva mare penjat de la paret i va descartar la idea d'agafar-lo.
—Gen —l'àvia la va agafar del braç altre cop—, no et vull perdre a tu també.
La Gen li va somriure.
—No em perdràs, àvia —va agafar la capa i se la va posar, tapant tot el que duia—, perquè tornaré amb en Beila.
La seva àvia va deixar caure les espatlles.
—Creu a la teva àvia, Gen —va insistir la dona—. Ningú ha tornat del bosc, i menys una nena de deu anys com tu.
Tenia els ulls vermells, les arrugues de la pell semblaven més profundes.
—Ni les soldats de la reina s'hi atreveixen a entrar —la buscava amb la mirada—. Què faran la resta d'infants si veuen que has marxat?
Es va cordar la capa i va comprovar que la motxilla havia quedat ben tapada.
—Àvia, això ho faig per ells —li va fer una abraçada, la dona semblava petita i fràgil entre els seus braços—, no puc deixar que el bosc se n'emporti cap més. Ni d'aquesta casa ni de cap.
YOU ARE READING
El Bosc de les Bèl·lues
FantasyL'Agma entra a la sala del tro i les passes de la pota de fusta ressonen per tot arreu. Deixa el cap de la seva última presa sobre de la taula de la reina i cobra la seva recompensa. Està disposada a deixar de fer de caçadora per dedicar-se a la sev...
