El Bosc de les Bèl·lues

12. La Gen i la bruixa

La Gen pressionava amb força les corretges de la motxilla. Amb passes indecises, seguia la cornella cap al castell. Al seu voltant, el bosc estava en silenci, no hi havia ni ocells ni altres animals enlloc. Va passar pel costat de l'última estàtua d'infant sense mirar-la. La porta, molt alta i llisa de metall platejat, estava oberta. Quan la cornella hi va arribar, es va posar sobre el pom de ferro forjat i la va mirar amb el cap de costat. La Gen va arribar fins allà. La porta reflectia la seva figura amb deformitats. La cornella va grallar. La Gen va fer un salt de l'ensurt i va assentir.

—Ja vaig —va murmurar.

Va travessar la porta i la cornella va entrar volant darrere seu. Dins era tot fosc. Feia tant de fred que la Gen es va fregar els braços. L'aire de la seva boca sortia com un baf.

Aleshores es va sentir un grinyol i la porta es va tancar d'un cop. La Gen es va quedar molt quieta. Amb un espetec es van començar a encendre torxes a les parets blanques, massa amunt perquè la Gen pogués agafar-les. Primer les que tenien més a prop, i s'anaven encenent a mesura que la cornella avançava pel passadís volant. Va alçar la vista, no es veia el sostre, només la foscor molt amunt.

Es va girar un moment per mirar la porta tancada i en veure que no tenia pom per dins va tenir un calfred. La porta, blanca per dins, es confonia amb les parets.

Es va agafar amb més força a la motxilla i, amagant la por que sentia molt endins, va avançar pel passadís.

La cornella va fer mitja volta, va volar fins a ella i la va envoltar per seguir-la.

—On em portes? —li va murmurar la Gen.

La cornella va batre les ales un parell de cops al seu costat. Es sentien només els focs de les torxes.

Per més que caminés, no semblava que avancés gens. El passadís era tota l'estona igual. La cornella va tornar a volar una mica més endavant i va girar a l'aire per recular fins a la Gen. L'ocell va donar la volta per darrere seu.

La Gen la va seguir amb la mirada. Quan va tornar a mirar endavant va ofegar un crit i es va aturar en sec.

Una porta, igual que l'anterior, havia aparegut davant seu. La cornella va fer un crit i la porta es va obrir, tan alta com era, sense fer cap soroll.

La Gen tenia el cor a cent. Va intentar fer una passa endavant, però les cames no li responien.

Va tancar els ulls amb força. La imatge del seu germà convertit en pedra li va venir a la ment. L'havia de salvar, l'havia de torna a casa.

Va obrir els ulls. La cornella havia travessat la porta i les torxes del passadís començaven a apagar-se darrere seu.

El crit de la cornella, des de l'altre costat de la porta, la va sobresaltar. Va avançar a poc a poc i la porta es va obrir una mica més. La Gen es va veure reflectida a la superfície blanca i llisa, amb formes estranyes. Se la veia pàl·lida, sense colors. Va apartar els ulls del reflex i la va travessar.

Quan va ser a l'altre costat, una sala molt gran es va il·luminar davant seu. La cornella va volar fins a ella. La Gen es va mirar en el reflex del terra llis i platejat i va apartar la mirada. Les parets es veien tan lluny que semblaven de boira.

Va avançar una mica i es va mirar els peus en sentir que les seves passes no ressonaven al terra. La cornella la va tornar a envoltar. Les ales de l'ocell tampoc es sentien. Era com si alguna cosa s'emportés els sons de la sala. Quan va girar la vista per seguir a la cornella, es va adonar que la porta darrere seu també havia desaparegut.

La Gen estava al mig de la gran sala.

Va girar sobre si mateixa i aleshores va veure que una taula rectangular, llarga i de vidre havia aparegut a uns metres d'ella.

Es va girar per mirar al seu voltant, no hi havia ningú.

—Benvinguda, Gen.

La Gen va fer un crit.

Una dona havia aparegut al seu costat. Era alta, de galtes grans i ulls quasi blancs.

La Gen no es va moure del lloc.

La dona li va donar l'esquena i es va dirigir cap a la taula. Portava una camisa blanca, ajustada a la cintura i de pit i mànigues amples. Els pantalons, amples com si fossin una faldilla, li arrossegaven per terra. Anava tota ella de blanc.

La dona va posar una mà sobre la cadira que havia aparegut al cap de taula. Tenia les mans molsudes i els dits curts.

—M'alegra que hagis vingut —la cadira es va tirar endarrere sola, i la dona va seure—, tinc ganes d'escoltar les teves aventures.

Li va somriure i va unir les mans davant dels llavis fins i grisos. Aleshores va allargar la mà cap a l'altre cap de taula.

—Però abans —una cadira, també de vidre, va aparèixer allà— menja alguna cosa, reina, deus estar esgotada.

De cop i volta, la Gen es va sentir molt cansada. El somriure de la dona la tranquil·litzava, no feia tanta por com ella s'havia pensat. Va sentir com li rugia la panxa.

Va assentir, tímida, i es va acostar a la taula. La cadira es va moure, ella va penjar la motxilla a la cadira i aleshores va seure.

Tota una coberteria de vidre va aparèixer davant d'ella. La dona la mirava amb un somriure.

—Què et ve de gust, reina?

Amb un altre moviment de la mà de la dona, davant de la Gen i van aparèixer plats plens de menjar: cireres, maduixes i mores; panets amb panses, pastissets de poma, un plat ple galetes enfarinades amb sucre de color rosa. El got se li va omplir amb llet calenta.

—Menja tot el que vulguis —li va somriure la dona mentre agafava el seu got i feia un glop— això és casa teva.

La Gen li va somriure. Al principi va començar a oblidar perquè havia anat fins allà, però va pensar que després de menjar ja li preguntaria a aquella dona tan bona. Va fer un glop de la llet i se li va quedar el bigoti blanc. En llepar-se'l, ja sentia que portava allà amb aquella bruixa des de sempre.

Quan es va posar una maduixa a la boca, tan dolça i amb un puntet d'àcid, ja no recordava què hi havia fora del castell, ni el seu germà, ni la motxilla que la cornella s'acabava d'emportar.