El Bosc de les Bèl·lues

11. L'Agma i el follet

Quan la boira va desaparèixer, l'Agma va trobar un rastre: branques d'arbres trencades i el terra remogut. Mirava el seu voltant amb la sensació que alguna cosa no rutllava. El bosc cada cop era més dens. El que fos que hagués passat per allà havia deixat rastres molt amunt, entre les capçades dels arbres, però a vegades els arbres estaven tan junts que no podia passar-hi ni ella.

Va passar pel costat d'un ginebrer i es va adonar que una de les fulles estava trencada. Es va haver d'ajupir per passar per sota de la branca caiguda d'un arbre. Va seguir avançant. Quan semblava que havia perdut el rastre, va veure un arbre cobert d'heures amb les fulles aixafades de feia un dia o dos. Tot feia olor de terra remoguda i a excrements d'ocells.

Aleshores va sentir una veu. Amb un moviment ràpid es va ajupir entre els arbustos i, respirant molt a poc a poc, va escoltar amb atenció. Algú murmurava molt a prop d'allà. Sentia la veu aguda i alterada, i passes dures, com enfadades, sobre la terra tova i les fulles seques.

Amb molt de compte, va apartar les fulles de l'arbust de davant seu. La veu seguia insistent, com si recrimines alguna cosa a algú. L'Agma va parar més l'orella, però no se sentia cap més veu, i no aconseguia entendre el que deia. Va mirar el seu voltant, aquella veu aguda no li quadrava amb els rastres que havia seguit.

Sense alçar-se, va avançar molt a poc a poc. Alguna cosa es va moure entre les fulles al seu costat, segurament un ratolí, que va fugir corrents de l'Agma.

Aleshores la veu va callar i les passes es van aturar. L'Agma es va quedar quieta com una estàtua, aguantant la respiració. Va sentir les passes acostar-se cap a ella i, amb molt de compte, va alçar la mà per agafar una de les llances de l'esquena. Quan ja senia les passes massa a prop, es va alçar amb la llança preparada d'un sol salt.

Va veure un follet davant seu i es va aturar.

Era un follet verd, de peus grans i descalços, amb quatre dits a cada un. Estava petrificat davant seu, la mirava amb els ulls molt oberts i li tremolava la mandíbula.

—No matis al follet —va suplicar el follet mentre es posava les mans a les orelles llargues—, el follet no t'ha fet res dolent a tu.

L'Agma va mirar al seu voltant de reüll.

—Estàs sol? —li va etzibar.

El follet va fer que si amb el cap, s'estirava els pocs cabells que tenia.

—Parlaves sol? —li va repetir l'Agma.

El follet va tornar a assentir.

—El follet està sol —li va tremolar la veu i, molt més fluix va afegir—, sempre sol.

L'Agma va guardar la llança a la seva esquena. El terra sota els peus del follet estava remogut i, darrere seu, hi quedava com un buit molt gran, com si hi haguessin arrencat un arbre.

Va mirar el follet, que seguia amb els seus ulls grans posats en ella.

—Què ha passat aquí? —es va acostar a ell.

El follet va començar a tremolar sencer i es va començar a mossegar l'ungla del dit gros.

—Aquí no ha passat res —va explicar el follet sense deixar de mossegar-se l'ungla— no sé de què parla la humana gran.

L'Agma sabia quan algú li amagava alguna cosa, i més algú que li tenia tanta por.

—Estaves amb un infant —va treure l'espasa de la beina—, porto tot el dia seguint-vos el rastre.

Li va posar la punta de l'espasa sota la barbeta. El follet no podia parar de tremolar.

—On està l'infant?

El follet va murmurar alguna cosa entre dents, que l'Agma no va entendre.

—Què has dit? —va etzibar ella.

El follet va tancar la boca de cop i va posar els seus ulls en l'espasa.

—El follet no ha dit res —va dir en un fil de veu encara més agut.

L'Agma es va acostar a ell i va alçar una mica més l'espasa.

—T'explicaré el que farem —li va somriure l'Agma— si tu m'ajudes a trobar els infants que s'han perdut al bosc, jo no et faré mal.

El follet feia que no amb el cap sense apartar la mirada de l'espasa. L'Agma la va alçar una mica més.

—El follet no sap res dels infants que diu la humana gran —va cridar el follet—, el follet només deixa els infants a l'arbre i ell se'ls emporta.

L'Agma va abaixar una mica l'espasa.

—Quin arbre?

Aprofitant que l'Agma havia baixat una mica l'espasa, el follet va fer un salt endarrere i va sortir corrents.

Amb un renec, l'Agma el va seguir. El follet era molt més àgil i petit que ella, i s'esmunyia entre els arbres. Sense deixar de córrer, va guardar l'espasa a la beina. La pota de fusta se li enfonsava a la terra i la feia anar molt més lenta. El follet saltava les branques per davant seu. Va renegar altre cop. Va alçar el braç, va treure una llança i es va aturar el moment just de veure el salt del follet. Aleshores va llençar.

La llança va passar tant arran del follet, que aquest va fer un crit.

—Amb l'altra no fallaré —va amenaçar-lo l'Agma—, no et moguis.

El follet es va quedar quiet com una estàtua, mentre l'Agma s'hi acostava a poc a poc.

—Follet estúpid —deia el follet—, la senyora et matarà, no poden haver-hi humanes grans aquí, la senyora et matarà.

L'Agma es va ajupir per passar la branca baixa d'un arbre. Aquella part del bosc era més seca, amb moltes fulles i branques per terra.

—No li pots dir res —seguia murmurant el follet—, la senyora ho sabrà, i la senyora et farà com als infants. La senyora et farà com a la nena blanca.

Aleshores va sospirar, es va agafar les puntes de les orelles i se les va estirar avall.

Quan l'Agma va arribar fins a ell, va agafar la llança, que s'havia quedat clavada a un tronc, i la va treure d'una estrebada.

—Qui és la nena blanca?

Com si s'hagués punxat, el follet va alçar el cap, es va deixar anar les orelles i es va girar cap a l'Agma.

—La nena blanca buscava el seu germà —ja no tenia veu de por, sinó de culpabilitat—, la nena blanca ha estat bona amb el follet.

L'Agma es va acostar més a ell i es va ajupir davant seu.

—Jo puc ajudar a la nena blanca i al seu germà —els ulls del follet començaven a estar vermells—, però m'has de portar fins a ells.

El follet va fer que no amb el cap.

—La humana gran no podrà amb la senyora —va sospirar, i aleshores es va tapar la boca amb les dues mans.

L'Agma es va posar dreta i el va mirar amb una cella alçada.

—Porta'm fins a ella —va ordenar— i ja ho veure'm.