El Bosc de les Bèl·lues

09. Agma i un rastre blau

Va seguir corrents a través del bosc. El crit de l'ocell gegant es va sentir altre cop, molt més lluny. L'Agma va pujar per sobre unes roques i la pota de fusta li va relliscar amb la molsa. Va caure i se li va encallar entre dues pedres. Intentava deixar-se anar quan un cop d'aire va fer tremolar els arbres i va alçar fulles i terra. L'Agma es va cobrir la cara. Quan l'aire es va calmar, d'una estrebada va acabar de treure la pota de fusta d'entre les dues pedres i, amb un renec, va seguir.

Poca estona després es va tornar a sentir el crit de l'ocell, aquest cop més desesperat, i un altre cop d'aire va remoure les branques dels arbres. Va accelerar el pas, però poc abans que hi arribés, va veure l'ombra de l'ocell gegant passar per sobre seu.

L'Agma va deixar de córrer amb un renec i va donar un cop de puny al tronc del seu costat.

—Si aquest ocellot es menja els infants —es va apartar de l'ombra i va mirar enlaire, cap a les dues llunes—, què se suposa que voleu que faci?

Va serrar les dents sense apartar la vista de les dues llunes.

—No patiu —va bramar amb un moviment de braç—, ja m'espavilo jo sola.

Va seguir en la direcció d'on havia tornat l'ocell gegant. Fos el que fos que havia anat a buscar l'ocell, segur que havia deixat un rastre.

A la poca estona de caminar, l'Agma va trobar la zona.

—Coi d'ocellot —va remugar mentre avançava entre branques i troncs caiguts.

Al cel, les llunes començaven a allunyar-se i, per darrere les muntanyes, ja clarejava.

Entre les branques i fulles del terra, l'Agma va trobar una castanya. Aixafant-la amb la pota de fusta i la punta del peu, va obrir la cobertura de punxes i en va treure el fruit. Li va fer una mossegada mentre seia recolzant l'esquena a un tronc d'arbre. Va escopir la pell de la castanya i se la va menjar amb mossegades lentes. En va assaborir la dolçor amb els ulls tancats.

Se n'havia menjat tres més quan va sentir un soroll de fulles seques. Passes. Amb un moviment ràpid es va posar amb un genoll a terra, l'altra cama preparada per alçar-se i la mà agafant una de les llances de l'esquena.

Va mirar a un costat i a l'altre. La llum de l'alba, encara tènue, il·luminava els troncs caiguts i les branques trencades. La resta del bosc estava en penombra. L'Agma, immòbil, respirava a poc a poc per escoltar cada soroll al seu voltant. La humitat del bosc pujava amb l'albada.

Va sentir una passa lenta i pesada just al seu costat, i un gruny. D'un salt es va posar dreta i va treure una llança i l'espasa.

El tigre blau estava davant seu. Un tronc tirat a terra les separava. L'Agma va fer una passa endarrere i va alçar més el braç amb la llança.

"Si tornes a matar, Agma" va recordar les paraules de l'Exa, la lluna clara "la nena no tornarà a veure a la seva mare"

L'Agma va pressionar la llança i va respirar sorollosament.

El tigre blau li ensenyava les dents amb un rugit, va avançar una mica més cap a ella. Quan va ser just davant del tronc que les separava, va flexionar les potes del davant preparat per saltar.

L'Agma va fer una altra passa endarrere. Aquell tigre pesava el doble que ella, si no podia matar-lo, no en sortiria viva.

Aleshores, un cop d'aire va colpejar a l'Agma per darrere i li va posar els cabells davant de la cara. Les branques sobre seu es van començar a moure amb violència. Les fulles seques del terra es van alçar cap al tigre, que va bufar. L'aire feia tant de soroll que l'Agma no sentia res més. Va perdre de vista el tigre, només un segon, i no el va sentir saltar.

L'aire es va aturar de cop. Quan l'Agma va mirar endavant, el tigre ja no hi era. Va agafar l'espasa amb més força i llavors va sentir el rugit.

El tigre, des d'un costat, va saltar cap a ella. L'Agma va notar les urpes a les espatlles i va caure d'esquena. El pal de la llança se li va clavar a l'esquena, i el cop va ser tan fort que es va quedar sense aire. L'espasa li va caure de la mà i l'altra llança va volar endarrere. Tenia el tigre a sobre, que li clavava les urpes a les espatlles. Li feia mal l'esquena i, en intentar agafar aire, notava una punxada per darrere dels pulmons.

El tigre li ensenyava les dents i li rugia a menys d'un pam de la seva cara. Amb el braç estirat, l'Agma va palpar el terra per localitzar l'espasa.

El tigre va pressionar més les portes sobre les seves espatlles i el dolor la va recórrer per tot el braç i també cap al coll. Va palpar l'empunyadura de l'espasa amb la punta dels dits i va intentar estirar més el braç per poder agafar-la.

El tigre va obrir la boca. L'Agma va girar el cap, només tocava l'espasa amb la punta dels dits, sense aconseguir acostar-se-la. L'alè del tigre pudia a carn podrida.

L'Agma rascava l'empunyadura amb les ungles, no es deixaria menjar per un tigre.

Aleshores l'animal es va separar una mica d'ella i va tancar la boca. Va començar a olorar-la, tan a prop, que el morro de l'animal li humitejava la galta. Com si se li hagués posat alguna cosa al nas, va bufar un parell de vegades. La va tornar a olorar i va rugir sense obrir la boca. Molest, va moure el cap i va sortir de sobre seu.

Sense el pes del tigre a sobre, l'Agma va poder respirar millor. El tigre seguia allunyant-se a poc a poc, d'esquena, sense treure-li els ulls de sobre.

L'Agma va estirar el braç, va agafar l'espasa i es va incorporar amb dolor. Encara li punxaven els pulmons i sentia les ferides de les urpes a les espatlles. Va estirar l'espasa cap al tigre, que seguia mirant-la. Li ensenyava les dents sense deixar d'allunyar-se. Quan va ser a l'alçada del tronc caigut, el tigre es va girar i, d'un salt, es va allunyar per on havia vingut.

L'Agma de seguida el va perdre entre els arbres. Sense entendre què havia passat, va deixar l'espasa i, amb una mà al genoll, es va alçar amb pesadesa. Va alçar el cap per respirar un parell de vegades i va tossir. Va fer una ganyota en sentir el dolor a l'esquena.

El sol ja havia sortit del tot. Al bosc no se sentia res. A poc a poc, es va ajupir per recuperar l'espasa i aleshores va veure les restes de sang. Amb compte, va passar el dit per sobre una branca i va notar la sang amb els dits. Molt poca, possiblement d'una rascada. Encara no estava seca del tot. Va observar el terra buscant petjades i va veure, no gaire més lluny, marques de sabates. Al costat, també hi va veure petjades de peus de quatre dits. Les petjades, que per la sequedat i la fondària, sembla que anaven juntes, s'allunyaven més enllà de la zona destrossada per l'ocell gegant.

L'Agma es va acostar a recollir la llança.

—D'acord —va mirar enlaire, les dues llunes encara es veien al cel, molt difuminades, a punt de perdre's darrere les muntanyes— a aquest, sigui qui sigui, no se l'ha menjat l'ocell.

Es va penjar la llança a l'esquena, al costat de l'altra. Va agafar aire per controlar el dolor i el va deixar anar a poc a poc.

Va agafar un parell més de castanyes i va seguir les petjades. Abans d'allunyar-se massa va tornar a mirar endarrere, per on s'havia allunyat el tigre. Es va posar una castanya a la boca i va escopir la pell sense treure's del cap la mirada del tigre, i la sensació que li recordava a algú.