El Bosc de les Bèl·lues

01. La caça recompenses i la reina

Les passes de l'Agma ressonaven pel passadís del palau. La llum del dia entrava pels grans finestrals de la paret del costat. La pota de fusta de l'Agma picava contra el marbre blanc i brillant del terra. Les gotes de sang verdes que li regalimaven del sac gegant que portava penjat de l'espatlla, trencaven la perfecció del terra.

Les guàrdies de la porta de la sala de la corona es van tensar i van creuar les seves llances per barrar-li el pas. Ella va fer petar la llengua en veure-les. Es va posar bé el sac pesat de l'espatlla i no es va aturar. Va estirar el braç endavant amb la mà plana.

Sense dir res, va apartar les llances amb un cop i va empènyer la gran porta de fusta endins. Els dos batents de la porta es van obrir amb força i van colpejar amb les parets del darrere. La gent que hi havia a la sala va fer silenci de cop. La llum entrava a la gran sala, d'alts sostres i columnes per tot arreu, i deixava ombres molt marcades i racons molt foscos.

Les passes de l'Agma ressonaven entre la gent, que no li treien els ulls de sobre. Es va acostar a la taula llarga que hi havia a un costat. Totes les nobles del castell es van apartar del centre de la sala per deixar-la passar. Els criats es van quedar a les zones d'ombres, tan lluny com van poder, per veure el que passava entre murmuris.

La reina, asseguda al tron daurat al final de la sala, va sospirar.

—Agma —va començar a picar amb les seves ungles llargues contra el braç daurat del tron on seia—, que no has vist les meves guàrdies?

L'Agma va riure i va llençar el paquet pesat sobre la taula. El sac es va obrir i el cap gegant de l'ogre va rodolar per la llisa superfície fins a quedar de cara a la reina. Els seus ulls desorbitats i negres estaven oberts. La llengua marró i aspra li sortia entre els llavis. Totes les persones de la sala es van tapar el nas.

L'Agma es va tirar la capa endarrere.

—Només venia a dur-vos aquest regal.

Sota el cap de l'ogre s'estava fent una bassa de sang verda que s'escampava per la superfície llisa de fusta fosca.

A l'Agma li encantava veure la cara de fàstic dels nobles.

La reina va desviar la mirada amb una ganyota.

—I era imprescindible que me la portessis ara?

L'Agma no va respondre. La reina va fer un moviment de mà cap al cap de l'ogre.

—Traieu aquesta cosa de la meva vista, i pagueu-li a la caçadora el que li correspon.

L'Agma va fer una reverència, amb sorna.

Dos criats, intentant no respirar, van treure el cap de sobre la taula. Fins i tot entre els dos els hi costava d'aixecar.

La comptable de la reina, alta i prima, es va acostar a ella amb passes petites i ràpides. Li va donar un sac d'espart que era molt ple.

Les monedes van picar entre elles quan l'Agma va agafar el sac i el va fer voleiar un parell de vegades. Somreia satisfeta.

—Doncs si em permeteu majestat —va fer una altra reverència, la capa negra li va caure endavant—, marxaré.

Es va alçar, es va posar bé la capa que li arribava fins a sobre dels genolls, i va girar sobre la seva pota de fusta per marxar.

—No tan ràpid, Agma —va ordenar la reina.

Les soldats de l'entrada es van posar davant de la porta, aquest cop amb les llances cap a ella.

Hi va haver un murmuri col·lectiu entre la gent de la sala. L'Agma va veure divertida com a les soldats els hi tremolaven les mans, però no s'hi volia enfrontar. Va sospirar i es va girar.

—Ja he fet el que em vàreu manar, majestat —va envoltar l'empunyadura de la seva espasa amb els dits, notava les durícies del palmell fregar el cuir—. Aquesta era la meva última feina, ara ja puc marxar.

La reina va somriure mentre feia que no amb la mà fregant-se la barbeta.

—Una caçadora com tu, retirada? —va somriure, mirant a la tota la gent de la sala com si hagués dit alguna cosa molt divertida, i tothom es va posar a riure— T'avorriràs si t'has de quedar a casa teva cuidant de la teva germana i la seva filla.

L'Agma va mirar de reüll la resta de gent, que la miraven entre murmuris. Va pressionar les dents, va inflar els pulmons i va dibuixar un somriure.

—Tot s'acaba en algun moment.

Es va fer silenci. Tothom esperava la resposta de la reina.

—Deixaré que et retiris —va seguir la reina, i es va posar dreta.

La seva faldilla llarga i de color turquesa arrossegava per terra mentre baixava els dos esglaons de la tarima del tron.

—Només vull demanar-te una última cosa —va seguir la reina.

Els seus cabells negres i arrissats, perfectament recollits en un monyo baix, no es movien ni un mil·límetre.

L'Agma va alçar la barbeta.

—No era aquest el tracte.

La reina, amb els dits fins i blancs entrellaçats al davant de la faldilla, va avançar per terra blanc de marbre.

—Has de fer un últim favor a la teva reina —va alçar la barbeta i va somriure.

L'Agma va pressionar més la mà al voltant de l'empunyadura. La reina ho va veure i va somriure. Era un cap més baix que l'Agma. Tothom la seguia amb la mirada.

—Els infants dels pobles del nord estan desapareixent —va començar a explicar—, entren al bosc i no en tornen.

La llum que entrava per les finestres es va apagar un moment i la sala va quedar en penombra. Només se sentien les passes lentes de la reina contra el terra.

L'Agma desitjava amb totes les seves forces que allò fos una broma.

—No es pot entrar al bosc de les Bèl·lues, tothom ho sap —l'Agma va canviar el pes d'una cama a l'altra—, si les famílies no saben controlar els seus infants...

—Surten de les cases de nit —va seguir la reina, amb la mirada clavada en ella— adormits, descalços. Alguna cosa els crida des de l'interior del bosc. La gent del poble sent els crits d'una cornella les nits que desapareixen. L'endemà, troben restes de sang de les ferides que es fan als peus, i el seu rastre es perd més enllà dels arbres.

Ningú deia res. La sala va quedar en un silenci dens. L'Agma es mossegava la galta per dintre. Els ulls de la reina estaven posats en ella.

—I si fos la teva neboda? —la reina va obrir les mans— Segur que aniries a buscar-la. Vull que vagis al bosc, Agma, i que trobis la criatura que es queda els infants.

—No penso entrar al bosc, majestat.

Va sentir les passes de les soldats que s'acostaven a ella per darrere. Els pèls del clatell se li van eriçar, va pressionar l'empunyadura de l'espasa amb la mà.

La reina va sospirar.

—Bé —va entrellaçar els dits de nou i es va girar— deixeu-la marxar. Que visqui la seva vida sola de pagesa mundana.

L'Agma va fer una passa cap a ella, va notar l'èmfasi que la reina havia posat a la paraula "sola". Les llances de les guardianes es van posar davant del seu pit.

—Què li heu fet a la meva germana? —va exigir l'Agma.

La reina es va aturar i es va tapar la boca amb una mà.

—No t'ho he dit? —es va girar a poc a poc cap a ella, amb un somriure fi— Són convidades de palau. Però clar, no les puc deixar marxar fins que el bosc no torni a ser segur.

L'Agma pressionava les dents. Els pals de les llances feien força per mantenir-la lluny de la reina.

—Ho entens, oi? —la reina s'havia posat una mà a la galta— És per protegir-les. Qualsevol infant d'aquells pobles córrer perill.