L'Agma seguia el follet pel mig del bosc. Encara era de dia, però el cel s'havia començat a enfosquir amb núvols foscos.
Amb una llança a la mà, l'Agma avançava observant tot el seu voltant. Feia estona que no sentia cap animal, el bosc estava en silenci absolut.
El follet es va aturar de cop, tremolós i va alçar el braç per assenyalar davant seu.
—És aquí —el seu dit estirat tremolava, la veu li va sortir com un fil escanyat—, a uns metres, darrere els arbres.
L'Agma va mirar endavant, però només es veien arbres i arbustos. Va posar la punta de la llança sota la barbeta del follet. Ell va ofegar un crit.
—Et deixaré marxar quan vegi el lloc que em dius —el va amenaçar ella.
Amb una mà a la seva esquena, l'Agma el va empènyer cap endavant.
El follet va tornar a mirar de reüll la pota de fusta de l'Agma.
—La humana gran no la podrà guanyar —va murmurar, encara tremolava—, la bruixa matarà la humana i el follet.
Uns metres més endavant, l'Agma li va treure la llança del coll. El follet va intentar sortir corrents, però ella va ser més ràpida i el va agafar del braç.
—Ni ho intentis —li va somriure ella.
El follet la va mirar de reüll.
—Ara camina —li va insistir l'Agma.
El follet va començar a caminar. Tremolava tot ell. No treia els ulls del seu davant.
Aleshores l'Agma va veure que l'espessor dels arbres s'acabava a pocs metres. El follet va tornar a assenyalar endavant.
—Però senyora —li va insistir—, és just aquí davant. Deixi marxar el follet abans que el vegi.
L'Agma el va tornar a empènyer i el follet va remugar alguna cosa entre dents.
Quan van arribar a l'última línia d'arbres, l'Agma va deixar anar el follet, que s'havia aturat. Quiet amb les mans tremolant, no podia apartar la vista de la figura de pedra que tenia just al davant.
Sense fer-li cas, l'Agma li va passar al davant. A l'entrar a la clariana va notar un aire fred que la colpejava.
—És això el que fa la senyora? —va sentir la veu del follet darrere seu, entretallada.
Ella es va girar amb una cella alçada.
—No ho havies vist mai?
El follet, mossegant-se una ungla, va fer que no.
—No ens hi deixa acostar.
L'Agma no li va respondre. Li va donar l'esquena i va passejar entre les estàtues. Totes les criatures devien tenir entre 6 i 12 anys. Eren de roca grisa, perfectes, llistes, sense ni una mica de pols o molsa per sobre. Totes miraven en la mateixa direcció. L'Agma es va girar cap a on miraven les estàtues, però no va veure res, només la clariana verda i, més enllà, altre cop els arbres.
Mira bé.
La veu d'una de les deesses li va ressonar al cap. Va tancar els ulls de cop per apaivagar un dolor punxant sobtat. Es va fregar els ulls amb el braç amb el qual agafava la llança.
Quan els va obrir a poc a poc, va veure una boira espessa i borrosa allà on miraven les estàtues.
Mira bé. Li va insistir la veu.
L'Agma es va tornar a fregar els ulls i en obrir-los el va veure. Era un castell de pedra blanca amb una gran porta platejada, molt alta.
L'Agma pressionava la llança amb força, va agafar l'altra i, amb una llança a cada mà, es va dirigir cap allà.
—On va? —va sentir la veu llunyana del follet, que segui quiet al mateix lloc— La senyora és la bruixa més poderosa, segur que ja sap...
L'Agma el va mirar sense deixar de caminar.
—A la teva senyora se li ha acabat la sort.
El follet li va tornar a mirar la pota de fusta sense deixar de tremolar i mossegar-se les ungles.
—No és la meva senyora —va murmurar tan fluix que l'Agma no el va entendre.
L'Agma va avançar fins al castell.
La porta era una mica oberta. L'Agma va veure la seva figura reflectida al metall irregular.
Al veure's la pota de fusta va maleir entre dents.
—No em fallis avui.
Sense tocar la porta, va passar de costat entre els dos batents.
A dins era tot fosc, només s'intuïa un passadís davant seu amb la poca llum que entrava per la porta. Va entrar molt a poc a poc intentant no picar fort amb la pota de fusta al terra, però es va adonar que no feia falta. En fer una altra passa normal, tampoc va fer cap soroll. L'Agma va tenir un calfred, era com si el passadís absorbís el so.
Va comprovar que duia les dues llances ben fermes a l'esquen i l'espasa a lloc, i va avançar a poc a poc pel passadís, que semblava que no tenia final.
YOU ARE READING
El Bosc de les Bèl·lues
FantasyL'Agma entra a la sala del tro i les passes de la pota de fusta ressonen per tot arreu. Deixa el cap de la seva última presa sobre de la taula de la reina i cobra la seva recompensa. Està disposada a deixar de fer de caçadora per dedicar-se a la sev...
