La Gen se sentia la panxa pesada, però es va ficar una altra maduixa a la boca sense haver-se empassat la que ja mastegava. Els plats davant d'ella semblaven no buidar-se mai.
La bruixa somreia asseguda davant seu, a l'altre cap de taula.
—Necessites alguna cosa més, Gen? —la seva veu va sonar dolça i tendra.
La Gen va alçar la vista cap a ella i va fer que no amb el cap, abans de fer un altre glop de llet.
—Bé —va comentar la nena amb el bigoti blanc—, seria possible una mica de xocolata?
La bruixa va alçar una cella i va moure els dits de la mà dreta com si acaricies un gat.
—La tens davant, bonica.
En mirar altre cop la taula va veure un plat ple de xocolatines.
—Pensava que no t'agradava la xocolata —la bruixa va fer una pausa—, filla.
Amb un somriure, la Gen va agafar un grapat de xocolatines i se les va començar a guardar a la butxaca de la jaqueta.
—No són per mi —se li va mig esborrar el somriure, es va aturar amb la meitat de xocolatines encara a la mà i l'altra meitat a la butxaca—, però no recordo per qui són.
Es va mirar la mà amb les quatre xocolatines que li quedaven. Tenia una sensació estranya, com si hagués oblidat alguna cosa relacionada amb les xocolatines.
Sense deixar-les anar, es va girar i va mirar el respatller buit de la cadira. Tenia la impressió que hi faltava alguna cosa, però no podia recordar el què.
—No pateixis, filla —amb un somriure, la bruixa es va alçar de la cadira i es va acostar a ella.
Els seus llargs pantalons arrossegaven per terra i se sentia la fressa de la tela.
—És normal que et sentis una mica perduda després de tot el que ha passat avui —la bruixa va arribar fins a ella i li va posar una mà a l'espatlla.
—A si? —la Gen se sentia avergonyida per no recordar de què li parlava.
La bruixa la va ajudar a aixecar-se i la va agafar del bracet.
—Si —li va somriure amb afecte—, però no pateixis, ara ves a dormir una estona i descansa, que quan et despertis, t'hauré preparat un sopar que t'agradarà molt.
La Gen no volia anar a dormir, però aleshores va badallar. Notava la mà freda de la dona a acariciant-li l'esquena.
—Va, filleta —la bruixa li va fer un petó al front—, ara descansa.
La Gen li anava a donar les gràcies, però va callar. No volia dir-li mare, hauria estat el normal, sentia que sempre li havia dit, però ara no li sortia. Tenia un mal pressentiment, un pes al pit, una idea al fons del cap que no acabava de sortir. Va fer que no amb el cap, mentre notava la mà freda de la dona com li acariciava l'esquena.
Bajanades va pensar.
—Gràcies ma...
Aleshores la bruixa es va quedar molt quieta i va alçar la vista cap a la porta de la sala, com si escoltés alguna cosa. Va apartar la mà de l'esquena de la Gen i es va separar d'ella una mica.
—Sembla que tenim visita —va murmurar.
La Gen va intentar escoltar, però no va sentir res. Va recordar que tenia alguna cosa guardada a la butxaca i, quan va posar la mà a dins, en va treure unes xocolatines. Se les va mirar estranyada, a ella no li agradaven les xocolatines. Estava segura que havia estat ella que s'havia guardat les xocolatines a la butxaca, però no entenia per què.
Va obrir la boca per preguntar-li a la dona perquè tenia aquelles xocolatines, però es va aturar. Havia estat a punt de dir-li mare, però aquella dona no era la seva mare. Va mirar a la dona, que seguia d'esquena a ella.
Va recordar que la seva mare havia desaparegut, però no podia recordar a on.
—Gen, filla —la bruixa la va mirar—, tu ves a descansar, que jo ara vindré.
La Gen la va començar a mirar amb desconfiança.
—Tu no ets la meva mare —ho va dir amb dubte, però quan ho va haver dit es va adonar que era veritat.
La bruixa es va acostar a ella amb un somriure, però la Gen va fer una passa endarrere abans que la toqués. Va tornar a mirar les xocolatines, va tenir un calfred.
—La meva mare va desaparèixer al bosc —parlava a mesura que recordava, va notar com se li omplien els ulls de llàgrimes, va alçar la veu—, i el meu germà també.
Va pressionar les xocolatines contra la mà. S'havia oblidat de tot, aquella bruixa l'havia fet oblidar-ho tot.
La bruixa la mirava amb decepció, es veia tristesa als seus ulls.
—Torna'm el meu germà —va reclamar la Gen.
La bruixa va sospirar, i els seus ulls de tristesa es van convertir en duresa.
—Era un nen maco —va començar a dir la bruixa—, hauria estat un bon fill.
Va fer un moviment amb la mà, com per treure-li importància.
La Gen va fer una altra passa endarrere, encara amb les xocolatines a la mà. Començava a tenir molt de fred. La bruixa no es va acostar a ella, la mirava amb la cella alçada.
—Però era massa mogut —va seguir—, i jo volia un fill tranquil, un bon nen, igual que era la meva filla.
Va alçar la mà cap a la Gen. La taula darrere d'elles havia desaparegut.
—Tu hauries estat una bona filla —va començar a moure els dits—, em recordes una mica a ella.
La Gen va notar com una força freda li pressionava els braços contra els costats. Les xocolatines li van caure de la mà i no van fer soroll en tocar a terra. Va intentar deixar-se anar, però no es podia moure.
—La meva pobra Linen —va murmurar la bruixa—, no podeu entendre el dolor d'una mare que ha perdut els fills.
La Gen va notar com de mica en mica s'alçava del terra. Va moure les cames, però ja no hi arribava ni amb les puntes dels peus.
—Però tu estàs robant els fills i les filles a altres mares —va exclamar la Gen, sense deixar de moure les cames.
La bruixa es va arronsar d'espatlles.
—Si aquestes mares estimen tant les seves filles —la bruixa es va acostar a ella, la Gen estava a la seva alçada—, per què no les venen a buscar?
La Gen anava a respondre, però la bruixa la va tallar.
—Va venir una dona fa molts anys, l'única adulta que ha vingut —la bruixa va estudiar la cara de la Gen—, tu em recordes molt a ella.
La Gen va deixar de moure les cames, no podia apartar la mirada de la bruixa, es va quedar amb la boca oberta.
—I resulta que no venia a buscar la seva filla, sinó que va abandonar-la —va fer una pausa—, abandonar-te.
La Gen va moure les cames amb més força, seguia amb els braços pressionats al costat, li feia mal respirar.
—Deixa'm anar bruixa —va cridar—. On és la meva mare?
La bruixa li va acariciar la galta. La Gen va intentar mossegar-la, però la dona va apartar la mà abans.
—Ha buscar la seva germana, em va dir —la bruixa va seguir sense fer-li cas, va somriure—, com es deia aquella dona?
Va fer una petita pausa.
—A si —va fer veure que recordava—, Tènsia.
YOU ARE READING
El Bosc de les Bèl·lues
FantasyL'Agma entra a la sala del tro i les passes de la pota de fusta ressonen per tot arreu. Deixa el cap de la seva última presa sobre de la taula de la reina i cobra la seva recompensa. Està disposada a deixar de fer de caçadora per dedicar-se a la sev...
