El Bosc de les Bèl·lues

17. Les deesses

L'Agma va córrer per sobre la gespa fins a la seva germana i li va saltar als braços. La pota de fusta de li va enfonsar al terra quan es van abraçar amb força.

La Gen estava al costat de les dues, sense deixar anar a la seva mare.

L'Agma es va separar una mica de la Tènsia.

—Fas pudor de gat —va arrufar el nas l'Agma.

La Gen va riure per sota el nas i la Tènsia va alçar una cella.

—No sé de què —va alçar les mans i les va posar a les galtes de l'Agma—. Estàs aquí de veritat.

Els seus ulls blaus s'havien posat en la seva germana. L'Agma va assentir i li va agafar les mans. Va mirar a la Gen.

—Tants anys fa?

La Gen va mirar a la seva mare, i ella va fer que sí. El sol brillava sobre seu.

—Pensava que t'havia perdut —la Tènsia no podia apartar els ulls de l'Agma—, o que seguies matant monstres i assassins.

L'Agma va fer que no i va mirar el cel.

—Per mi no han estat més d'unes llunes —va dir al cel en un retret.

Un cop d'aire els hi va portar les veus dels infants que despertaven uns metres més enllà de l'esplanada.

La Tènsia va pressionar les mans de l'Agma.

—Deixa a les deesses —va murmurar— ara tornes a estar amb nosaltres.

L'Agma va abaixar la mirada cap a ella, però no va dir res. La Tènsia va llegir els seus ulls i va sospirar.

Es va girar cap a la Gen i li va posar els cabells per darrere de l'orella.

—Anem a buscar el teu germà i a la resta —va mirar cap a l'esplanada—, marxem cap al poble.

La Gen va fer que sí amb un ampli somriure, es va deixar anar de la mà de la seva mare i es va allunyar corrents cap a l'esplanada. El follet estava allà, intentant calmar els més petits.

La Tènsia va posar una mà al braç de l'Agma.

—No tornis a desaparèixer.

L'Agma li va fer un petó a la galta i li va somriure.

Va veure com la seva germana i la Gen s'allunyaven, mentre s'acostava a les llances, que havien quedat tirades a terra. Les va agafar i aleshores va notar un canvi en l'aire.

En girar-se, tot el seu voltant era una boira espessa que no li deixava veure res més enllà. La llum del sol no arribava fins a ella. Les dues deesses van aparèixer davant seu.

L'Agma les va apuntar amb les llances.

—Quants anys estan passant mentre sóc amb vosaltres?

Les deesses van mirar les llances divertides, però van ignorar-les.

—No més d'un minut —li va respondre Fera, la deessa de la lluna roja, amb mig somriure.

L'Agma va mirar a Exa, la deessa de la lluna clara, i aquesta va assentir.

L'Agma anava a dir alguna cosa, però Exa la va interrompre.

—Era l'única manera que la guanyéssiu —li va explicar.

L'Agma no baixava les llances. Va pressionar les dents.

—Tancant-me al bosc quasi deu anys?

Fera va fer petar la llengua.

—No et queixis tant —va fer un moviment de mà per treure importància a l'assumpte—, ara estàs aquí, t'has estalviat les rebequeries i netejar els culs dels teus nebots, i has pogut tornar a matar. Veus que hagi passat res de dolent? Has guanyat a la bruixa.

L'Agma va clavar la mirada en els ulls rojos de Fera.

—Bruixa que vau crear vosaltres —va murmurar entre dents—, us ho heu passat bé?

Fera va somriure amenaçadora.

—Molt.

L'Agma va pressionar amb més força la llança, però abans que la pugues llençar cap a la deessa, l'Exa va intervenir.

—La qüestió, Agma —va començar la deessa de la lluna clara—, és que ara ets la Guardiana del bosc.

L'Agma va mirar a Exa sorpresa.

—I si jo no vull ser-ho?

—El problema no és que vulguis o no, caça-recompenses —va riure Fera—, el problema és que si surts del Bosc de les Bèl·lues, moriràs.

L'Agma va passar la mirada d'una deessa a l'altra sense entendre-ho.

La boira al seu voltant era igual d'espessa, no corria ni una miqueta d'aire, però l'Agma va tenir un calfred.

—Aquests anys que per tu no han estat més que unes hores —va explicar Exa—, en sortir del bosc et passarien factura.

L'Agma va relaxar els braços i va abaixar una mica les llances.

—No em preocupa fer-me vella.

—I a més a més —va seguir Exa—, has matat. Però hem deixat que la mare i la filla es trobin, així que ens ho deus.

—Així que et quedaràs aquí —la veu de Fera era una amenaça— o moriràs.

L'Agma es va guardar les llances a les corretges de l'esquena sense apartar la vista d'elles. Es va plegar de braços.

—Què hi guanyo jo —els hi va preguntar amb la barbeta alçada—, de fer-vos de mainadera?

Fera va riure per sota el nas.

—A sobre que et deixem viure? —es va acostar una mica a ella— Només has de viure al bosc, cuidar que els éssers de dins no surtin i que els de fora no entrin...

—Ni parlar-ne —la va interrompre l'Agma.

—Amb l'excepció de la teva família —va afegir Exa, que li havia entès els pensaments—. Als límits del bosc hi ha una caseta de fusta. Allà et podràs reunir amb la teva germana i els teus nebots. Només allà. La resta del bosc és per les criatures del bosc.

L'Agma estava a punt de tirar-los-hi moltes coses en cara, però la boira al seu voltant va començar a esvair-se.

—És això —va tornar a dir Fera— o morir. I creu-me, seria divertit de veure.

La deessa es va posar a riure mentre desapareixia. Exa la mirava als ulls.

—Veuràs a la teva germana fer-se vella —la deessa començava a desaparèixer, la seva veu encara se sentia quan el cos d'ella ja no es veia i la boira començava a deixar entre veure la clariana de gespa al seu voltant— i els teus nebots fer-se grans, i oblidar-se de tu... però el bosc necessita una Guardiana, o la cobdícia de l'ésser humà ho destruirà tot.