El Bosc de les Bèl·lues

07. L'Agma i les dues llunes

La pota de fusta se li enfonsava a la terra humida. Ja s'havia fet de nit, i amb les úniques criatures que s'havia trobat eren dues guineus de pèl negre que, a certa distància i amb curiositat, encara la seguien.

Amb un sospir de resignació, l'Agma va seure en una arrel per netejar-se la pota de fusta. De reüll va veure, entre les branques d'un arbust, els ulls brillants de les guineus que l'observaven.

Es va acabar de desenganxar la terra humida de la pota i es va posar dreta de nou. Va comprova que les corretges que aguantaven les dues llances a l'esquena estiguessin bé, per sota el sarró, i va mirar enlaire. Entre les fulles dels arbres es veia el cel nocturn, sense núvols, i les dues llunes brillaven sobre seu.

—Em podríeu ajudar una mica —va dir cap a les llunes— només estic aquí per poder recuperar la meva germana.

Un cop d'aire va moure les branques dels arbres. L'Agma sentia les passes i els esbufecs de les dues guineus negres darrere seu.

Amb la mà a l'empunyadura de l'espasa, va enfilar una pujada on les arrels dels arbres feien sortints com esglaons. Quan va arribar a dalt, hi havia tants arbustos i branques baixes dels arbres, que no podia passar. Va treure l'espasa de la beina i es va posar a tallar lianes i branques.

—Podríeu respondre —es va queixar a les llunes sense mirar el cel— jo vull complir la meva promesa, però necessito que m'ajudeu una mica.

Va saltar per sobre d'una arrel i amb un cop d'espasa, va tallar una branca que sortia del mateix arbre. Aleshores va sentir un so sord darrere seu. Quan es va girar no va veure res. Li va semblar veure que l'arrel que havia saltat es movia per tornar al seu lloc. Va tancar els ulls i la va tornar a mirar: l'arrel estava quieta allà mateixa. Es va arronsar d'espatlles i va seguir endavant.

—Si almenys m'indiquéssiu el camí...

L'Agma va guardar l'espasa disposada a seguir, quan una liana es va posar davant seu. La va apartar amb una mà i aleshores la liana es va embolicar al seu canell.

En intentar deixar-se anar, una altra liana la va agafar de l'altre canell. Va veure unes arrels que s'alçaven amb moviments sinuosos i soroll de frec d'escorça cap a les seves cames. L'Agma va fer una estrebada amb els braços. Va trencar les lianes i va córrer per allunyar-se de les arrels. Totes les branques i lianes del seu voltant es movien cap a ella. Va saltar una roca i va veure una part més il·luminada entre els arbres. Ràpidament va pensar que seria una clariana i va córrer cap allà.

Va treure l'espasa de nou per atacar una liana gruixuda i plena de punxes que li anava directa al coll. Quan la va tallar li va semblar sentir un crit, com un esgarip. Davant seu, les arrels s'alçaven per crear-li dificultats. L'Agma va haver de saltar-ne dues. A la tercera, la pota de fusta se li va enganxar i va caure de morros a terra. Sense perdre temps, es va alçar, va tallar dues lianes més que tenia al davant i va arribar fins a la petita clariana.

Va enfilar una roca per arribar a la part alta i es va quedar al centre, lluny de tots els arbres, arbustos i plantes del bosc. Encara amb l'espasa a la mà, va girar sobre ella mateixa per comprovar que no tenia res més que la seguís.

Encara amb la respiració accelerada, va abaixar l'espasa i la va guardar. La fulla de l'espasa va patinar dins de la beina amb un soroll fi i afilat. Va seure sobre la roca mentre es treia el sarró de l'esquena. Va tornar a mirar tota la clariana al seu voltant, però semblava que el bosc s'havia calmat. Va obrir el sarró i en va treure una mica de pa i formatge.

Va menjar a poc a poc sense deixar d'observar el seu voltant. Aleshores va veure la silueta de les dues guineus de pèl negre a sota els arbres que delimitaven la clariana.