El Bosc de les Bèl·lues

15. Agma

L'Agma va donar una puntada de peu a la porta i va entrar corrents a la sala. Amb un crit, va llençar amb força la llança contra la bruixa i al mateix moment va treure l'espasa de la beina. Les seves passes no sonaven contra el terra.

La bruixa es va girar cap a ella amb un somriure. Amb un moviment de mà, la llança que anava directa al seu pit se'n va anar cap a un costat i va caure a terra. Quan l'Agma li va llençar l'altra llança, la bruixa la va apartar cap a l'altre costat amb un altre moviment.

Sense deixar de cridar, l'Agma va seguir corrents fins a ella, amb l'espasa agafada amb les dues mans. Va veure com la bruixa alçava les dues mans nues cap a ella. Aleshores l'espasa li va tremolar i el mànec, de cop i volta, va començar a estar molt fred. Quan va alçar-la més per atacar a la bruixa, aquesta va somriure.

Just abans de tocar-la, la fulla de l'espasa es va trencar en mil bocins. A l'Agma li va semblar que el temps s'aturava. Amb un dringueig suau, els bocins de l'espasa es van escampar en totes direccions. Aleshores l'Agma va notar una pressió molt gran al pit que la va llençar endarrere. Va volar uns metres enllà i va caure d'esquena a terra blanc i dur de la sala.

El cop la va deixar sense aire. Amb els ulls molt oberts es va quedar amb la mirada posada al sostre, que es perdia, infinit, i s'enfosquia a l'allunyar-se.

Amb la boca oberta, l'Agma va agafar una alenada d'aire i va notar una punxada aguda. Què ha passat?

—Així que tu ets la famosa Agma.

La veu de la bruixa la va tornar en si. Va veure la figura d'aquella dona acostar-se a ella amb un somriure de venjança als llavis.

—Les deesses haurien pogut triar millor la seva protegida —va riure la bruixa mentre donava una puntada de peu a la pota de fusta de l'Agma.

La bruixa va sospirar.

L'Agma va tornar a agafar aire i es va incorporar. El cap li donava voltes. Va veure la nena uns metres més enllà, suspesa en l'aire.

—Deixa anar a la nena —li va ordenar l'Agma recolzada sobre el braç.

La bruixa se la mirava divertida mentre l'Agma s'alçava a poc a poc.

—Ja seria hora que t'enfrontessis a algú de la teva alçada —va riure l'Agma amb sorna.

La bruixa va alçar la mà amb un moviment cap endarrere, i la nena va caure a terra amb un crit.

—No saps qui és, oi que no? —va preguntar amb malícia mentre es tapava la boca.

L'Agma va mirar al seu voltant de reüll: la llança que tenia més a prop li quedava a tres metres, massa lluny per agafar-la abans que la bruixa se n'adonés.

—La teva última presa? —va riure l'Agma amb una cella alçada— La pobra criatura que et penses que és la filla que vas perdre?

La bruixa va pressionar els punys amb la mirada plena d'odi, i va donar un cop de peu a terra, aquest cop es va sentir.

—Això ha estat una impertinència! —va cridar.

Amb un moviment de mà va llençar a l'Agma cap a un costat. L'Agma va ofegar un crit en xocar amb l'espatlla contra el terra.

—Tu no sabràs mai què és perdre una criatura —la veu de la bruixa li arribava des de l'altra punta de la sala.

—Estàs bé? —va sentir el murmuri.

Quan es va incorporar, l'Agma va veure a la nena a pocs metres d'ella, que la mirava amb preocupació i terror. Va sentir una punxada al pit. Els ulls d'aquella nena li recordaven a algú, algú molt proper, però no va tenir temps de recordar a qui.

—Agma —la va cridar la bruixa—, ja t'has cansat de jugar amb mi?

L'Agma va tornar a mirar al seu voltant, l'altra llança ara li quedava molt més a prop. Va veure que la nena també mirava la llança i les dues van intercanviar mirades. L'Agma va somriure i es va aixecar. La cama li va fallar, però es va mantenir dreta.

Es va posar de cara a la bruixa i va començar a caminar al seu voltant, cap a la llança que tenia més lluny.

—Això que has dit que sóc la protegida de les deesses —va fer mig somriure i es va assenyalar la pota de fusta—, crec que no ho tens ben entès.

La bruixa va riure sorollosament. Seguia a l'Agma amb la mirada i va fer que no amb el cap.

—La pota de fusta no és res —la bruixa es va passar la mà pels cabells blancs—, comparat amb el que jo t'hagués fet si t'hagués trobat abans.

L'Agma es va encongir d'espatlles, cada cop més a prop de la llança, que reposava a terra només uns metres més enllà.

—M'afalagues —l'Agma va fer veure que s'emocionava—, hauries sortit del bosc per venir a buscar-me?

La bruixa es va creuar de braços i va alçar la barbeta.

—Sortit del bosc? —seguia a l'Agma amb la mirada i es girava cap a ella a cada passa que feia— No ets conscient dels anys que portes aquí dintre, no?

L'Agma va dissimular un somriure, però tenia un mal pressentiment enganxat al pit.

—No sé com contes el temps, tu —es va riure d'ella—, però en prou feines fa un parell de dies que sóc aquí.

La bruixa ja donava l'esquena a la nena. L'Agma va veure com la petita s'acostava a la llança sense que la veiés.

—Pobre dona —la bruixa es va posar una mà a la galta—, estimada Agma, fa deu anys que vas entrar al bosc.

L'Agma mirava a la bruixa sense creure's el que deia. Va veure com la nena, molt per darrere de la bruixa, agafava la llança del terra i es posava dreta.

—I en tots aquests anys —va seguir la bruixa— la teva germana Tènsia et va venir a buscar i va tenir la mala sort de trobar-me a mi.

A l'Agma li va semblar que se li acabava l'aire. Va veure la cara de la nena, darrere de la bruixa, que amb la llança a la mà no li treia els ulls de sobre. Aquells ulls que ara ja sabia a qui li recordaven.

—I els seus dos estimats fills —va seguir la bruixa amb un gran somriure—, ara són meus.

La bruixa es va girar cap a la nena, que es va espantar i li va caure la llança de les mans. No podia apartar la mirada de l'Agma.

L'Agma tenia el cor en un puny, li tremolaven les cames. Allò era impossible, feia menys de dues llunes que havia entrat al bosc, i la seva neboda en prou feines tenia un any.

La bruixa les mirava divertida.

—Digues-li a la teva estimada tieta que tinc raó —la bruixa va somriure més—, Gen.