El Bosc de les Bèl·lues

10. La Gen, la boira i la cornella

Quan la Gen es va despertar, el primer que va veure van ser els ulls grans del follet que la miraven. Va fer un crit de l'ensurt.

Respirava accelerada quan ell es va posar a riure. Les seves rialles li posaven la pell de gallina.

—Pensaves que et menjaria? —la va mirar amb mig somriure i una cella alçada.

La Gen va fer que no mentre seia bé. Va allargar el braç fins a la motxilla i es va sentir alleujada en comprovar que seguia allà, tancada.

—Fur, què fas? —es va posar dreta.

Les rialles del follet s'estenien per tota la clariana. Les fulles del gran arbre, sobre seu, es movien amb l'aire.

—Hem de marxar, nena blanca —el follet mirava cap a la capçada de l'arbre de reüll.

Es va sentir de nou el crit d'una cornella. El follet va empassar saliva, li tremolava la barbeta.

—A ella no —va murmurar tant fluix, mirant enlaire, que la Gen no el va entendre.

Es va espolsar les fulles seques de la roba.

—Anem a buscar el meu germà —va afirmar la Gen.

El follet la va mirar, va obrir la boca, però no va dir res. Es pessigava el colze amb els dits mentre intentava dir alguna cosa.

Aleshores es va sentir un soroll espès, com si un núvol avances rodolant entre els arbres. El follet va tancar la boca de cop. Amb els seus ulls molt oberts, mirava a un costat i a l'altre amb cara de pànic.

La Gen també ho havia sentit. Mirava més enllà de la primera línia d'arbres, però no veia res.

—Què és això?

El follet es va allunyar del gran arbre i es va abraçar a un dels primers arbres que hi havia.

—La nena blanca s'ha d'agafar a un arbre.

El soroll cada cop se sentia amb més força, com si una cosa molt gran s'acostés a ells. Es va tornar a sentir el crit de la cornella, més a prop.

La Gen va fer una passa endarrere, cap al gran arbre, amb la motxilla abraçada davant del pit.

—Aquí —va insistir el follet—, s'ha d'agafar a un arbre.

El bosc va començar a quedar en la penombra. El so se sentia més fort a tot el seu voltant. De cua d'ull, la Gen va veure dos conills saltar dins d'un arbust. Es va girar i va abraçar el tronc de l'arbre amb els dos braços, com va poder. Aleshores va veure la boira. Espessa i grisa, com una manta, va sortir d'entre els arbres. Va començar a cobrir el terra, tot al seu voltant, i anava pujant com aigua. Intentant no fer soroll, la Gen va moure els peus molt a poc a poc i els va posar sobre les arrels de l'arbre.

—Què és això, Fur? —la seva veu sonava escanyada al coll.

Aleshores va sentir el crit del follet.

—Aquest arbre no, nena blanca.

Quan la Gen va mirar cap al follet, ja no el va veure. Tots els arbres de primera línia de bosc havien quedat coberts. Tot al seu voltant era boira.

La Gen es va enganxar tant com va poder a l'arbre, la boira va començar a cobrir-li les cames i en pocs moments li va cobrir la cintura, el coll i el cap.

Va aguantar la respiració i va tancar els ulls amb força. Notava les gotetes petites i fredes a la pell. Va començar a relaxar l'expressió de la cara quan va notar que la boira no li feia mal, era una boira normal.