L'amic retrobat

1

Va entrar a la meva vida el febrer del 1932 i no la va deixar mai més. Ha passat més d'un quart de segle des de llavors, més de nou mil dies, irregular i avorrits, buits, amb la sensació d'esforçar-me i treballar sense esperança. Dies i anys, la majoria, tan morts com les fulles seques d'un arbre sec.

Puc recordar perfectament el dia i l'hora que els meus ulls es van fixar en aquest noi que es convertitia en la causa de la meva felicitat més gran i del més gran desesper. Era dos dies després del meu setxè aniversari, a les tres de la tarda d'un dia gris i fosc, un dia d'hivern alemany. Jo era al Karl Alexander Gymnasiun de Stuttgart, l'escola més famosa de Württemberg, fundada l'any 1521, l'any que Luter es presentà a Carles V, diví emperador i rei d'Espanya.

Recordo tots els detalls: l'aula de classe amb els pesats bans i les taules, l'olor agra i rància de quaranta abrics humits, els bassals de neu fosa, les línies marronoses i grogues de les parets grises on feia temps, abans dela revolució, s'havien exposat els retrats del kàiser Guillem i del rei de Württemberg. Si tanco els ulls, encara puc veure les esquenes del meus companys, molts dels quals acabaren morint a les estepes russes o a les arenes de l'Alamein. Encara puc sentir la veu cansada i desil·lusionada de Herr Zimmermann, el qual, condemnat a ensenyar tota la vida, havia acceptat el seu destí amb una resignació trista. Era un home de pell olivenca amb els cabells, el bigotí i la punxeguda barba tintas de gris. Mirava cap al món amb un pinçanàs encastat a la punta del nas amb l'expressió d'un gos bastard que busca menjar. To i que probablement no tenia més de cinquanta anys, a nosaltes ens feia l'efecte que en tenia vuitanta. Els menyspreàvem perquè ena amable i gentil i perquè feia olor d'home pobre -problablement el seu pis de dues cambres no tenia bany- i perquè duia un vestit apedaçat, brillant i verdós que li servia per a tota la tardos i per als llags mesos d'hivern (tenia un segon vestit per posar-se a la primavera i a l'estiu). El tractàvem amb menyspreu i de vegades amb crueltat, la crueltat covarda que tants joves sans mostren envers el feble, el vell i l'indefens.

S'estava fent fosc, però no tant per haver d'encendre els llums, i més enllà de la finestra es podia veure encara clarament l'església dels militrs, un edifici lleig de finals del segle XIX, embellit en aquells moments per la neu que cobria les dues torres bessones que perforaven el cel plimís. Eren també molts bonics els blancs turons que encerclaven la meva ciuat, més ell'a de la qual semblava acabar-se el món i començarel misteri. Estava mig adormit i mig despert, fent gargots, somiant, arrecant-me de tant en tant un cabell del cap per tal de mantenir-me despert, quan es va sentir un truc a la porta i, sense donar temps a Herr Zimmermann de dir Herein, va entrar el professor Klett, cap d'estudis. Però ningu no va mirar-se aquell homenet primmirat perquè tots els ulls es desviaren cap al desconegut que el seguia, tam com Fedrus hauria pogut seguir Sòcrates.

Ens el vam quedar mirant com si haguéssim vist un fantasma. El que em va xocar, i el que va xocar probablement a tots els altres, més que el seu port segur de si mateix, més que els seus aires aristocràtics i el somriure suau, lleugerament desdenyós, va ser la seva elegància. Pel que es refereiz a l'estil de vestir, tots nosaltres fèiem una fila ben monòtona. La major part de les nostres mares pensava que, per anar a l'escola, no calia res més que una roba duara i resistent. Encara no ens interessaven gaire les dones i, per tant, no ens molestava anar vestits amb jaquetes funcionals i de batallaca i amb els pantalons que ens compraven amb l'única esperança que duressin fins a fer-se petits.

Però aquet noi era diferent. Portava pantalons llargs, amb un tall i uns pelcs perfectes que, òbviament, no penjaven com els nostres.El vestit que duia semblava molt car: era d'un gris clar am una mostra d'espiga i, quasi segur, tenia <<garantia anglesa>>. La camisa era blau cel i la corbata, blau fosc amb piquets blancs; al seu costat, els nostres colls es veien bruts, efeminat qualsevols intent d'anar elegant, no podíem deizar de mirar amb enveja aquell retrat del confort i la distinció.

El professor Klett es va acostar a Herr Zimmermann, li va dir alguna cosa a cau d'orella i va desaparèixer sense que nosaltres en n'adonéssim perquè totes les mirades estaven concentrades en el nouvingut. Era allà dret sense moure's i amb comport, sense mostrar norvis o timidesa. Segons com, semblava més gran i més fet que tots nosaltres i costava de creure que es tractés simplement d'un noi més. No ens hauria soprès veure'l desaparèixer tan silenciosament i misteriosamen com havia entrat.

Herr Zimmermann es tirà damunt el pinçanàs, va encrutar l'aula amb ulls cansats, va descobrir un seient just davant meu, va baixar de la tarimai, sorprenent-nos a tots, va acompanyar el nouvingut al lloc assignat tot inclinant lleugerament el cap, com si pensés fer- li una recerència però no gosés, i va anar reculant mirant-se tota l'estona el foraster. Un cop assegut de nou a la cadira, li va dirigir la paraula:

-Seria tan amable de dir-me el seu nom, el cognom i la data i el lloc de naixement? El jove es va aixecar. -Graf von Hohenfels, Konradin- va anunciar-. Nascut el 19 de gener de 1916 a Burg Hohenfels, Württemberg. Immediatament tornà a seure.