Però els meus temors van resultar no tenir fonament. Quan vaig arribar a la classe, Konradin va venir cap a mi i va seure al meu costat. Manifestava una il·lusió de veure'm tan genuïna i inconfusible que fins i tot jo, suspicaç de mena, vaig perdre tot temor. Pel que em va dir, estava claríssim que havia dormit perfectament bé i que ni per un moment havia dubtat de la meva sinceritat i jo em vaig sentir avergonyit d'haver dubtat d'ell.
Des d'aquell dia ens vam fer inseparables. Sempre marxàvem junts de l'escola- vivíem en la mateixa direcció- i als matins m'esperava. La classe, sorpresa al començament, es va acostumar de seguida a la nostra amistat- excepte Bollacher, que després ens va batejar com Castor i Pollack, i el Caviar, que van decidir ingnorar-nos.
Els mesos següents van ser els més feliços de la meva vida. Va venir la primavera i tot el camp era massa de flors, cireres i pomes, peres i préssecs, mentre els pollancres es vestien de plata i els desmais, de groc llimona. Les muntanyes serenes, suaus i blavoses de Suàbia apareixien cobertes de vinyes i d'hortes i coronades de castells, i les petites ciutats medievals tenien ajuntaments amb altes teulades de dos vesants. Des de les seves fonts, situades en columnes i envoltades de monstres que escopien aigua, els ducs o comtes estirats, còmics, ben armats i embigorats de Suàbia, amb noms com Eberhardt el Benvolgut o Ulrich el Terrible, miraven cap a la vall; i el Neckar fluïa amb gentilesa pel costat de les gracioses illes. Tot això produïa una sensació de pau, de confiança en el present i d'esperança en el futur.
Els dissabtes, Konradin i jo acostumàvem a agafar un tren dels lents i anàvem a passar la nit a una de les moltes fones de fusta on podia aconseguir-se una habitació neta i barata, un menjar excel·lent i vi local. De vegades anàvem a la Selva Negra, on els boscos ombrívols, l'olor dels bolets i les llàgrimes de color ambre de la resina es combinaven amb els corrents d'aigua curulls de truites i amb serradores als marges. De vegades continuàvem caminant fins a arribar al cim de les muntanyes i vèiem a la blavosa llunyania la vall del ràpid Rin, el blau espígols dels Vosges i el campanar de la catedral d'Estrasburg. O ens temptava el Neckar amb les seves
brises gentils, heralds d'Itàlia
i tu amb els teus pollancres, riu estimat
o el Danubi amb la seva
profusió d'arbres, de flors blanques, vermelloses,
i més fosques, silvestres, coberts d'un fullatge verd.
De vegades escollíem l'Hegau, on hi ha set volcans extíngits, o el llac Constança, el més ideal dels llacs. Una vegada vam anar a Hohenstaufen i Teck i Hohenfels. No quedava dreta ni una d'aquelles fortaleses, ni tampoc un senyal que marqués el camí que van seguir els croats cap a Dizanci i Jerusalem. Una mica més enllà hi ha Tübingen, on Hölderlin-Hyperion, el poeta que més admiràvem, hi havia passat trenta-sis anys de la seva vida sense ser-hi tot, entrückt von den Güttern, segrestat pels déus. Tot mirant avall des de la torre la casa de Hölderlin, la seva plàcida mansió, recitàvem el nostre poema preferit:
Guarnida de peres grogues
I carregada de flors silvestres
La terra s'emmiralla en el llac.
Dolços cignes,
Embriacs de besades
Immergiu els vostres caps
A l'aigua sagrada i temperada
Ai de mi, on puc cercar
A l'hivern les flors,
I on el sol radiant
I on l'ombra de la terra?
S'aixequen parets
Emmudiades i fredes, al vent
Oneguen senyeres glacias.
YOU ARE READING
L'amic retrobat
Historical FictionStuttgart, Alemanya, 1932. Hans Schwarz, un noi jueu que acaba de fer setze anys, té un nou company de classe: Konradin von Hohenfels, fill d'una família aristocràtica. A pesar de les diferències dels respectius origens, aviat intimen i no triguen a...