L'amic retrobat

3

No recordo exactament quan va ser que vaig decidir que Konradin havia de ser el meu amic, però que acabaria essent el meu amic, no ho dubtava. Fins que ell va arribar no havia tingut cap amic. A la classe no hi havia cap noi que em semblés digne del meu ideal romàntic de l'amistat, cap que admirés realment, cap per qui estigués disposat a morir i que pogués entendre la meva exigència de confiança, llealtat i abnegació totals. Tots ells em semblaven més o menys barroers, força vulgars, suabis sans i poc imaginatius - el grup dels Caviar no n'era una excepció. La major part eren agradables i m'hi avenia força. Però de la mateixa manera que jo no sentia res d'especial envers ells, ells tampoc no ho sentien envers mi. No vaig anar mai a casa de cap noi i noen va venir mai cap a casa nostra. Potser podia ser una altra raó per al meu distanciament el fet que tos es mostressin enormement pràctics que sabessin què volien ser: advocats, funcionaris, professors, pastors i banquers. Jo era l'únic que no en tenia ni iedea, només sonis imprecisos i desitjos encara més imprecisos. Tot el que sabia era que volia viatjar i creia que un dia esdevindria un gran poeta.

He dubtat abans d'escriure <<un amic per qui estigués disposat a morir>>. Però després de trenta anys penso que no era una exageració i que hauria estat desposat a morir per un amic, gairebé amb joia. De la mateixa manera que havia ecceptat sembre que era dulce et decorum pro Germania mori, estava segur que morir pro amico també era dulte et decorum. Entre els setze i els divuit anys, els nois combinen moltes vegades una innocència ingènua i una puresa radiant de cos i ànima amb la necessitat apassionada de trobar una doció absoluta i desinteressada. Aquesta fase acostuma a durar un temps molt curt, peró, atesa la seva intensitat i unicitat, resulta una de les experiència més precioses de la vida