L'amic retrobat

9

Des de casa nostra només es veien els jardins i les teulades vermelles de les vil·les els propietaris de les quals tenien més recursos que nosaltres i podien permetre's el luxe de tenir vista, però el meu pare estava convençut que un dia rribaríem al nivell de les famílies patriícies. Mentrestant, haviem de passar amb la cada de quatre habitacions, amb calefacció central, menjador, <<jardí d'hivern>> i una habitació que servia de consultori del meu pare.

La meva cambre era al segon pis i l'havia decorada jo mateix al meu gust. A les parets hi havia unes quantes reproduccions: El noi de l'abric vermell de Cézanne, diverses peces japoneses de fusta i els Gira-sols de Van Gogh. I llibres: els clàssics alemanys, Schiller, Kleist, Goethe, Hölderlin i, evidentment,<<el nostre>> Shakespeare, juntament amb Rilke, Dehmel i George. La meva col·lecció de llibres francesos incliïa Baudelaire, Balzac, Flaubert i Stendhal, i la dels russos, totes les obres de Dostoievski, Tolstoi i Gogol. En un racó, dindre d'un armari de vidre, hi tenia les meves col·lecions: monedes, corallas vermells, hematites iàgates, topazis, granats, malaquites, un terròs de lava d'Herculà, una dent de lleó, una urpa de tigre, una peça de pell de foca, una fícula romana, dos gragments de vidre romà (manllevats d'un museu), una rajola romana amb la inscripció LEG XI i un queixal d'elefant.

Aquell era el meu món, un món que em semblava profundament segur, que havia de durar sempre. És cert que no podia seguir el rastre del meu llinatge fins tan lluny com Barbaroja: quin jueu podri? Però sabia que els Schwarz portaven dos-cents anys com a mínim a Stuttgart, potser més i tot, com es pot saber si no hi ha dades? com podia saber d'on procedia? A quines tombes abandonades entre Jerusalem i Roma, Bizanci i Colònia es podrien els seus ossos? Podia estar segur que no havien arribat allà ells abans que els Hohenfels? Però aquestes qüestions eren tan irrellevants com la cançó que David cantà al rei Saül. Tot el que jo sabia llavor era que aquell era el meu país, casa meva, sense un principi ni un final, i que el fet de ser jueu no era més significatiu que el fet de néixer amb els cabells negres i no rojos. En primer lloc érem suabis, després alemanys i després jueus. Quina altra cosa podia sentir jo? O l'avi del meu pare? No formàvem part dels pobres <<Pollacken>> que el tsar havia perseguit. Evidentment, no podíem ni preteníem negar que érem << de procedència jueva>>, ni més ni menys que a ningú no se li acudidia negar que l'oncle Henri, a qui feia més de vint anys que no vèiem,  era de la família. Però aquesta <<procedència jueva>> no comportava gaire cosa més que el fet que, una vegada l'any, el dia de l'Expiació, la meva mare anés a la sinagoga i el meu pare no fumés ni viatgés, no perquè cregués en el judaisme, sinó perquè no volia feiri la sensibilitat dels altres.

Encara recordo una violenta discussió entre el meu pare i un sionista que havia vingut a demanar diners per a Israel. El meu pare detestava el sionisme. Considerava que la simple idea era una ximpleria total. Exigir Palestina després de dos mil anys li semblava tan sensat com si els italians exigissin Alemanys perquè en una època havia estat ocupada pels romans. Només podia portar a un vesament de sang inacabable i els jueus haurien d'enfontrar-se amb tot el món àrab. I, en tot cas, que tenia a veure ell, un ciutadà de Stuttgart, amb Jerusalem?

Quan el sionista va esmentar Hitler i preguntà al meu pare si allò tampoc no alterava la seva confiança, el meu pare va dir:

-No, en absolut. Jo conec la meva Alemanya. Això és una malatia temporal, una cosa aixì com el xarampió, que quedarà enrere tan bon punt millori la siutació econòmica. Com pots creure que els compatriotes de Goethe i Schiller, Kant i Beethoven deixin que els domini aquesta escòria? Com gosses insultar el record dels dotze mil jueus que van morir pel nostre país? Für unsere Heimat?

Quan el sionista va dir al meu pare que era un <<assimilat típic>>, el meu pare va respondre amb argull:

-Sí, sóc un assimilat. Que hi ha de dolent en això? Jo vull que m'identifiquin amb Alemanya. Estaria totalment a favor de l'absorció total dels jueus pels alemanys si estigués convençut que a la llarga seria beneficiós per a Alemanya, però ting els meus dubtes. Em fa l'efecte que els jueus, no integrant-se totalment, actuen encara com a catalitzadors i enriqueixen i fertilitzen la cultura alemanya com ja van fer en el passat.

En aquest punt el sionista es va aixecar. Allò era més del que estava disposat a aguantar. Donant-se uns copets al front amb l'índex de la mà dreta, va dir amb veu alta:

- Meschugge total.

Va recollir els seus pamflets i va desaparèixer sense parar de donar-se copets al front amb el dit.

No havia vist mai el meu pare, normalment tranquil i pacífic, tan furiós. Per a ell, aquell home era un traïdor a Alemanya, el país pel qual el meu pare, ferit dues vegades a la Primera Guerra Mundial, estava disposat a tornar a lluitar.