L'amic retrobat

15

Però va arribar un dia que ja no va quedar lloc per als dubtes.

La meva mare m'havia comprat una entrada per anar a veure Fidelio, òpera dirigida per Furtwängles, i jo era assegut a la platea esperant que s'enlairés el teló. Els violins començaven a afinar-se, a murmurar. Una multitud elegant omplia un dels edificis operístics més bonics d'Europa i el mateis president de la República ens honorava amb la seva presència.

Però gairebé ningú no se'l mirava. Totes les mirades es dirigien cap a la porta que donava a la primera fila de la platea, a través de la qual, lentament i majestuosa, feren la seva entrada els Hohenfels. Amb xoc de sorpresa i una certa dificultat, vaig recòneixer-hi el meu amic: un jove elegant, estrany, vestit d'etiqueta. El seguia la comtessa, vestida de negre i amb una tiara de diamants, un collaret de diamants i arracades de diamants, que desprenien una llum resplendent sobre la pell color oliva. Després venia el comte, que veia ara per primera vegada, amb cabells grisos, bigoti gris i una estrella farcida de diamants que li brillava damunt del cor. Eren allà drets, units, superior, esperant que la gent els mirés bocabadada com si fos un dret conferit per nou-cents anys d'història. Finalment van decidir dirigir-se als seus llocs. El comte va ser el primer, seguit de la comtessa, amb l'aurora boreal dels diamants dansant al voltant de la seva bella testa. Darrere seu venia Konradin, que, abans de seure, va mirar l'audiència que el voltava, fent un gest de salutació quan reconeixia algú que reglectia tanta seguretat en ell mateix com el seu pare. De sobte, em va veure, però sense fer el és mínim gest de reconeixement va llançar una mirada a la platea, després a l'amfiteatre i novament a la platea. He dit <<em va veure>> perquè estic segur que quan els seus ulls van topar amb el meus va registrar la meva presència. Aleshores es va alçar el teló i el Hohenfels i la resta de la gent, plebeus, vam quedar a les fosques fins al primer interval.

Tan bon punt va caure el teló, sense esperar que  acabessin els aplaudiments, em vaig dirigir al vestíbul, una sala d'espera grandiosa amb columnes de marbre de Corint, canelobres de cristall, miralls emmarcats d'or, catifes de color vermell com el ciclament i paper de color de mel a les parets. Allà, recolzat en una de les columnes i pretenent fer un posat arrogant i desdenyós, em vaig disposar a esperar que apareguessin els Hohenfels. Però, quan finalment els vaig veure, el meu únic desig va ser arrencar a córrer. No era millor evitar la punyalada que- ho percebia amb la perspicàcia atàvica d'un noi jueu- s'enfonsaria uns moments després en el meu cor? Per què no evitar el dolor? Per què arriscar-me a perdre un amic? Per què demanar proves en comptes de deixar que la sospita s'anés refredant? Però no em veia amb cor de posar-me a córrer i, així, endurint-me contra el dolor, tremolant, recolzat a la columna per poder sostenir-me dret, em vaig preparar per a l'execució.

Els Hohenfels s'acostaven lentament i majestuosament. Caminaven tots plegats, la comtessa al mig, saludant els coneguts o moven l'enjoiada mà amb un moviment gentil i ampli mentre les espurnes de l'aurora de diamants que li envoltava el coll i el cap la ruixaven com si fossin gotes d'aigua cristalina. El comte inclinava suaument el cap als coneguts i al president de la República, que li va respondre amb una reverència intensa. La gnet els deixava pas i la règia processó anava avançant sense destorbs, superba i ominosa.

Encara eren a uns deu metres de mi, que volia saber la veritat. No hi havia escapatòria possible. Ens separaven cinc metres, quatre. De sobte em va veure, va somriure, va alçar la mà dreta i la va dirigir a la solapa, com si volgués espolsar-se un bri de pols... i ja havien passat de llarg. Van seguir endavant solemnement, com si seguissin l'invisible sarcòfag porfíric d'un dels prínceps de la terra, al ritme d'una mara de funeral inaudible, somrient tota l'estona i alçant els braços com per a beneir la multitud. Quan van arribar al final del vestíbul els vaig perdre de vista, però un o dos minuts després el comte i la comtessa van tornar a aparèixer... sense Konradin. Passant i tornant a passar acceptaven l'homenatge dels espectadors.