L'amic retrobat

10

Que bé vaig entendre, i encara entenc, el meu pare. Com podia ell o qualsevol altre, en ple segle XX, creure en el cel i l'infern? On en els esperits malignes? Com podíem canviar el Rin i el Mosel, el Neckar i el Main pels turbulents corrents del Jordà? Segons ell, els nazis no eren res més que una malaltia a la pell d'un cos sa, i tot el que s'havia de fer era donar-hi unes quantes injeccions, mantenir el pacient calmat i deixar que la natura seguís el seu camí. I per què havia de preocupar-se? No era un metge popular, respectat d'igual manera per gentils i jueus? No l'havia visitat una delegació de ciutadans eminents amb l'alcalde al capdavant el dia del seu quaranta-cinquè aniversari? I no havia sortit la seva fotografia al Stuttgarter Zeitung? No hi va haver un grup de gentils que li van dedicar una serenata tocant <<Eine Kleine Nachtmusik>>? I no havia aconseguit un talismà infal·lible? La creu de ferro de primera classe penjava al capçal del seu llit i l'espasa d'oficial jeia al costat d'una fotografia de la Goethe-Haus a Weimar.