L'amic retrobat

18

I aixì vaig venir a Amèrica. Fa trenta anys que sóc aquí.

Quan vaig arribar, vaig anar a l'escola i després a Harvard, on vaig estudiar Dret. No m'agradava gens. Jo volia ser poeta, però el cosi del mou pare no estava disposat a sentir bajanades.

-Poesia, poesia- va dir-, et penses que ets un altre Schiller? Quant guanya un poeta? Primer estudia Dret. Després escriu totes les poesies que vulguis a les estones lliures. I així vaig estudiar Dret, em vaig fer advocat als vint-i-cinc anys i vaig casar-me amb una noia de Boston amb qui he tingut un fill. Com a advocat, no m'ha anat pas malament i la majoria de la gent opina que he triomfat a la vida.

Superficialment, tenen raó. Ho tinc <<tot>>: un apartament amb vistes al Central Park, cotxes i un lloc al país. Sóc membre d'uns quants clubs jueus, etc. Però jo sé més coses. No he fet mai allò que realment volia fer: escriure un bon llibre i un bon poema. Al principi no vaig tenir coratge per posar-m'hi perquè no tenia diners, però ara que tinc diners i manca valor perquè no tinc confiança. Així que, en el fons del meu cor, em considero un fracassat. No és que això importi gaire. Sub especie aeternitaris, tot, sense excepció, som uns fracassats. No sé on vaig llegir que <<la mort soscava la nostra confiança en la vida fent-nos veure que, a la fi, tot és igual que fútil davant l'obscuritat final>>. Si, <<fútil>> és la paraula exacta. Tot i així, no em puc quiexar: tinc més amics que enemics i hi ha moments en què gairebé estic content de viure: quan veig pondre's el sol i sortir la lluna, o quan veig neu als cims de les muntanyes. I també tinc altrs compensacions, com la de donar suport tant com puc a les causes que considero bones: la igualtat racial, per exemple, o l'abolició de la pena de mort. Estic satisfet del meu èxit financer perquè m'ha permès ajudar els jueus a construir Palestina i els àrabs a establir alguns dels seus refugiats. Fins i tot he enviat diners a Alemanya.

Els meus pares són morts, però em plau poder dir que no van morir a Belsen. Un dia van col·locar un nazi a la porta del consultori del meu pare ambb un cartell que deia:<<Alemanys, aneu amb compte. Eviteu els jueus. Aquell que tracta amb un jueu queda contaminat>>. El meu pare es va posar l'uniforme d'oficial amb totes les seves condecoracions, incloent-hi la Creu de Ferro de primera classe, i es va posar al costat del nazi. El naxi s'anava posant nerviós i a poc a poc es va anar ajuntant una multitud. Primer els miraven amb silenci, però a mesura que augmentava la quantitat de gent, van començar a sentir-se murmuris que culmiraren finalment en befes agressives.

Però l'hostilitat anava dirigida contra el nazi que, passada una estona, va plegar veles i va marxar. No va tornar ni va ser reemplaçat. Uns dies després, mentre la mare dormia, el meu pare va obrir el gas; així van morir. Des que van morir, he evitat tant com m'ha estat possible de trobar-me amb alemanys i no he obert mai més un llibre alemany, ni tan sols un de Hölderlin. He intentat oblidar.

No cal dir que m'he topat inevitablement amb alguns alemanys, bones persones que havien estat a la presó per lluitar contra Hitler. Abans d'estrènyer-los la mà sempre m'assabento del seu passat. Ha d'anar amb molt de compte quan acceptes un alemany. Com pot estar segur que l'home amb qui parles no s'ha mullat les mans amb la sang dels teus amics i coneguts? Però en aquests casos no hi havia cap mena de dubte. Malgrat el seu historial de resistència, tenien una certa tendència a sentir-se culpables i em sabia greu per ells. Però, fins i tot amb ells, feia veure que parlar alemany em representava un gran esforç.

És una mena de façana protectora que adopto quasi (per bé que no del tot) inconscientment quan he de parlar amb un alemany. Evidentment, puc parlar l'idioma perfectament, deixant de banda l'accent americà que tinc , però no m'agrada gens utilitzar-lo. Les meves ferides encara són obertes i el fet que em recordin a Alemanya és com si m'hi posés sal.

Un dia vaig trobar-me un home de Württemberg i li vaig preguntar què havia passat a Stuttgart.

-Tres quartes parts de la ciutat quedaren derruïdes- va dir-me.

-Què va passar amb el Karl Alexander Gymnasium

-Runes

- I el palais Hohenfels?

-Rones

Vaig riure de valent.

-De que rieu? - em va preguntar l'home, sorprés.

- No em faci cas. vaig dir.

- Ho hi ha pas res de divertit, en això- va dir ell-. No puc pas veure-hi la gràcia.

- No em faci cas- vaig repetir-. No té cap gràcia.

Quina altra cosa li hauria pogut dir? Com podia explicarli per què havia rigut si no ho entenc ni jo.