L'amic retrobat

4

Tot el que sabia llavor era que seria el meu amic. Tot me'l feia atractiu. Primer i principalment, la glòria del nom que el distingia- per a mi- de tots els altres nois, inclient-hi els <<vons>> (de la mateixa manera que m'hauria sentit més atret per la duquessa de Guermantes que per una Madame Meunier). Després, el su por altiu, l'elegància, el bon aspecte- qui , de fet, podria se insensible a tot això?- em suggerien poderosament que havia aconseguit per fi trobar algú que s'adaptava el meu ideal de amistat.

El problema era com atraure'l. Què podia oferir jo a aquell que havia rebutjat gentilment però amb fermesa els aristocràtes i el Caviar? Com podia conquerir-lo, atrinxerat com estava darrere les barreres de la tradició, del seu orgull natural i de l'arrogància adquirida? Tant més quan no semblava molestar-lo el fet d'estar sol i distant dels altres nois, amb qui només s'ajuntava quan era estrictament necessari.

Com atreure la seva atenció, com fer-li veure que jo era diferent d'aquella avorrida tropa, com convèncer-lo que jo i només jo havia de ser el seu amic? No trobava una resposta clara per a aquests problemes. Tot el que sabia, instintivament, era que habia de destacar. De sobte vaig començar a interessar-me pel que passava a classe. Normalment tot el que volia era que em deixessin sol amb els meus somnis, sense importunar-me amb preguntes i problemes, tot esperant que sonés el timbre que m'alliberaria d'aquella monotonia. No habia tingut mai cap motiu per desitjar impressionar els meus companys. Un cop aprovats els exàments, que no em representaven gaires dificultat, per què esforçar-me? Per què intentar impressionar els professors? Aquests homes cansats, desil·lusionats, que acostumaven a dir-nos que non scholar sed vita discimus quan a mi em semblava que era exactament a l'inrevés.

Però ara vaig tornar a la vida. Feia un bot cada vegada que tenia alguna cosa a dir. Vaig comentar Madame Bovary i l'existència o no-existència d'Homer, vaig atacar Schiller, vaig dir que Heine era un el més gran poeta d'Alemanya, <<àdhuc més gran que Goethe>>. Mirant enrere, m'adono que estúpid era tot plegat, però vaig deixar certament sorpresos els professos i fins i tot els Caviar n'adonaren, Els resultants també sorprengueren a mi. Els professors, que m'havien deixat ja per inútil, van pensar que potser, al capdavall, els seus esforças no havien estat en va i que, per fi, aconseguien una recompensaa la seva tasca. Es dirigiren a mi amb esperances renovades i amb una alegria patètica, gairebé commoveodra. Em van demanar que traduís i expliqueés algunes escenes de Faust i de Hamlet, cosa que vaig fer amb molt de gust i vull pensar que amb un cert coneixement. Els segon esforç determinat que vaig fer va tenir lloc a les poques hores que dedicàvem a l'exercici físic. En aquella època - pot se avui és diferent- els professors del Karl Alexander Gymnasium consideraven l'esport com un luxe. Anar darrere d'una pilota o llançar-la, com era costum a Amèrica i la Gran Bretanya, els semblava una pèrdua terrible d'un temps valuós que podia dedicar-se amb molts més beneficis a adquirir coneixements. Dues hores a la setmana per estirar el cos era considerat adequat i més que suficient . El professor de gimnàsia era un home sorollós, petit i elàstic. Max Loehr, conegut com Múscul Max, que tenia unes ganes boges de desenvolupar al màxim els nostres pits i braços en la poca estona que tenia a la seva disposició. Amb aquesta finaitat, utilizava tres instruents de tortura internacionalment cèlebres: la barra horitzonatl les paral·leles i el cavall amb arcs. El programa habitual consistia en una correguda al voltant del vestíbul i després estiraments i inclinacions. Després d'aquest calfament, Múscul Max es dirigia al seu instrument preferit, la barra horitzontal, i ens ensenyava uns quants exercicis tan fàcils per a ell com bufar i fer ampolles, però extremadament ficícil per a la majoria de nosaltes. Normalment demanava a un dels nois més àgils que emulés la seva actuació i de vegades m'escollia a mi, però en els darrers meoso quasi sempre cridava a Eisemann, a qui li encantava presumir i a més a més volia ser oficial de la Reichwehr.

Aquest cop estava decidit a interposar-m'hi. Múscul Max es va dirigir cap a la barra horitzontal, es va posar ferm, estirà els braços i saltà amb elegància agafant- se al pal pels mànecs de ferro. Amb una facilitat i habilitat increïbles va elevar el cos a poc a poc, centímetre a centímetre per damunt la barra fins a aturar-se. Llavors va fer un gir a la dreta, deixà anar els braços, tornà a la posició anterior, girà a lèsquerra i tornada a la posició de descans. Però per un moment va semblar que queia, penjat pels genols i amb les mans quasi tocant a terra. Lnetament va començar a balancejar-se ràpid, més ràpid fins que va tornar al seu lloc damunt la barra i llavors... amb un moviment magnífic es va llançar al buit i aterrà amb un cop sord sobre les puntes dels peus. La seva perícia feia que l'exercici semblés fàcil, però, de fet, exigia un control complet, un equilibri perfecte i també molt de valor. D'aquestes tres qualitats, jo en tenia una mica de les dues primeres, peró no puc pas dir que fos valent. Al darrer moment sempre dubtava que fos capaç de fer-ho. Gairebé no gosava oferir-me i, quan ho feia, no em passava ni un moment pel cap que ho hagués de fer tan bé com ho havia fet Múscul Max. Entre nosaltres hi havia la mateixa diferència que entre un malabarista capaç de jugar amb sis pilotes alhora i un altre que amb prou penes en domina tres.

En aquella ocasió determinada, vaig fer un pas endavant en el moment que Max acabava la seva demostració i el vaig mirar fixament als ulls. Vaig dubtar uns segons i després va dir:<<Schwarz>>.

Vaig apropar-me lentament a la barra, em vaig posar ferm i vaig saltar. El meu cos, com el seu abans, va descansar al pal. Vaig mirar al meu voltant. Vaig veure que Max era sota meu, atent a qualsevol relliscad. Els nois em miraven atentament. Vaig mirar Hohenfels i quan vaig veure que tenia els ulls fixos en mi, vaig enlairar el cos de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, em vaig penjar pels genolls, vaig saltar cap amunt i vaig descansar un segons a ala barra. No tenia por, només força de voluntat i un desig. Ho feia per ell. De sobre vaig llançar el cos cap amunt, vaig fer un salt per damunt la barra, vaig volar per l'aire i... patacada!

Per sort vaig quedar dret.

Es van sentir algunes rialles apgades, però uns quants van aplaudir; no eren tan mals companys, aluns d'ells...

Dempeus allà parat me'l vaig mirar. No cal dir que Konradin no havia rigut. Tampoc no havia aplaudit. Però em mirava.

Uns dies després em vaig endur unes quantes moedes gregues a l'escola: feia col·lecció de monedes de dels dotzé anys. Vaig portar un dracma de plata de Corint, un mussol de Pal·lasAtena i un cap d'Alexandre el Gran, i quan vaig veure que Konradin es dirigia al seu lloc, vaig fer veure que les estudiava amb una lupa. Em va veure i, com havia previst, la seva curiositat va podre més que la reserva. Em va demanar si les hi deixava mirar. Per la manera que tenia d¡agafar les monedes, vaig notar que en sabia alguna cosa; les acariciava com fan els col·leccionistes amb els seus objectes i feia la mateixa expressió contemplativa del col·lecionista. Em va dir que també feia col·lecció de monedes i que el mussol ja el tenia, però que no tenia el cap d'Alexandre. A més a més tenia algunes monedes que jo no tenia.

En aquest punt ens va interrompre l'entrada del professor i, a l'interval de les deu, semblava com si Konradin hagués perdut l'interés i va deixar l'aula sense ni mirar-me. Tot aixì... estava feliç. Era la primera vegada que parlava amb mi i estava decidit que no fos l'última