L'amic retrobat

13

Com que Konradin ja havia estat a casa meva, esperava que algun dia em convidés a la seva, però anaven passant els dies i les setmanes sense que ho fes. Sempre ens paràvem a la porta enreixada de ferro, coronada amb dos grifons que sostenien l'escut d'armes dels Hohenfels, fins que m'acomiadava, obria la pesada porta i s'allunyava per un cami olorós, vorejat de baladres, que duia al pòrtic i a l'entrada principal. Tocava suaument la immensa porta nega, la porta s'obria silenciosament  i Konradin desapareixia com si fos per sempre. Alguna vegada em quedava allà esperant que Sèsam es tonés a obrir i aparegués Konradin per demanar-me que entrés. Però no ho va fer mai, la porta era tan hostil com els dos grifons que em miraven des d'allà dalt, cruels i despiestats, amb les urpes afilades i les llengües bífides en forma de falç, disposades a tallar-me el cor. Cada dia havia de suportar la mateixa tortura de separació i d'exclusió, cada dia aquella casa que amagava la clau de la notr amistat anava adquirint més importància i més misteri. La meva imaginació l'omplia de tresors: senyeres d'enemics vençuts, espases de croats, armadures completes, llànties que havien cremat en un altre temps a Isfahan i Teheran, brocat de Samarcanda i Bizanci. Però les barreres que m'allunyaven de Konradin semblaven ser ja fixades per sempre. No ho podia entendre. Era impossible que ell- tan amatent a evitar fer patir, tan considerat, sempre disposat a tolerar la meva impetuositat i agressivitat quan no estava d'acord amb la meva Weltanschauung- s'hagués oblidat de convidar-me. I així, massa orgullós per demanar-li-ho, vaig anar encaparrant-m'hi cada vegada més i acumulant sospites, obsedit pel desig de penetrar a la fortalesa dels Hohenfels.

Un dia, just al moment que me n'anava, es va girar d'improvís:

-Entra, no has vist mai la meva habitació- va dir. Abans de donar-me  temps de respondre, va empènyer les portes de ferro per tancar-les: els dos grifons es feren enrere, encara amenaçadors però sense poder, movent en va les seves ales despredadores.

Estava aterrit perquè no m'havia preparat. La realització del meu somni havia arribat tan sobtadament que, , per un moment, el meu únic desig va ser arrencar a córrer. Com podia presentar-me als seus pares amb les sabates tan brutes i el coll tan dubtosament net? Com podia enfrontar-me a la seva mare, que havia vist de lluny una vegada, una silueta negra sobre un fons de magnòlies rosades, amb la pell no pas blanca com la de la meva mare sinó de color d'oliva, els ulls en forma d'ametlla i fent un moviement de rotació amb el seu para-sol blanc com si fos una bengala? Però ja no podia fer res més que seguir-lo tremolant. Com li havia vist fer tantes vegades abans, tant a la realitat com en somnis, va aixecar la mà dreta i va trucar fluixet a la porta que, obedient a les seves ordres, es va obrir silenciosament per tal que passés ell i m'admetés també a mi.

De moment em va semblar que érem a la foscor més absoluta. Després els ulls se m'hi van anar acostumant gradualment i vaig poder veure un vestíbul molt gran, amb parets plenes de trofeus de caça: unes banyes enormes, el cap d'un bisó europeu, els ullals  blanc cremós d'un elefant amb un peu encastat en plata que servia de base per a una ombrel·la. Vaig penjar l'abric i vaig deixar la cartera damunt una cadira. Va aparèixer un servent i va fer una reverència a Konradin.

-Der Kaffee ist serviert, Herr Graf-va dir.

Konradin va fer un moviment afirmatiu amb el cap i va començar a pujar per l'escala de roure cap al primer pis, on vaig veure diverses portes tancades, parets recobertes de plafons de roure amb un quadre d'una cacer d'óssos, un altre de cérvols lluitant, un retrat del darrer rei i la vista d'un castell que semblava una barreja del Burg Hohenzollen i Neuschwanstein. Vam seguir pujant cap al segon pis, vam travessar un passadís on hi havia més quadres: Luter davant Carles V, Els croats entrant a Jerusalem i Barba-roja adormit a la muntanya Kyffhäusser amb la barba creixent-li a través d'una taula de marbre. Hi havia una porta oberta i vaig veure que era una habitació de senyora amb un tocador ple d'ampolletes petites de perfum i de raspalls de carei amb incrustacions de plata. Hi havia fotografíes en marcs de plata, principalment de soldats, però n'hi habia un que s'assemblava molt a Adolf Hitler, cosa que em va xocar bastant. Però tampoc no vaig tenir temps de pensar-hi i a més a més sabia que m'equivocava, perquè que podia fer una foto de Hitler a l'habitació d'un Hohenfels?

Per fi Konradin es va aturar i vam entrar a la seva habitació, que era bastant semblant a la meva però més gran. Tenia una bona vista que donava a un jardí molt ben conservat, amb una font, un petit temple dòric i l'estàtua d'una deessa coberta d'un liquen groc. Però Konradin no em va donar temps de contemplar el paisatge. Es va dirigir ràpidament a l'armari i amb una ansietat que em va fer veure el temps que feia que esperava aquella ocasió, amb uns ulls brillants que anticipaven la meva enveja i fascinació, va exposar els seus tresors. Va treure les monedes gregues d'una bosseta de llana: un Pegàs de Corint, un Minotaure de Cnossos, monedes de Lampsagus i Agrigentum, Segesta i Selinunte. Però això no era tot: hi havia molt més tresors, més preciosos que cap dels meus: una deesa de Gela, a Sicília, una petita ampolleta de Xipre amb el color i la forma d'una taronja i amb dibuixos geomètrics, una figura de tanagra d'una noia amb túnica i barret de palla, un bol siri de cristall iridescent com l'òpal i primàtic com l'ortosa, un vas romà del color verd pàl·lid del jade i una figura petita de bronze grega d'Hèrcules. Era emocionant veure com es delia ensenyant-me la seva col·lecció i contemplant la meva sorpresa i admiració.

El temps va passar increïblement ràpid i, dues hores després quan vaig marxar, no havia trobat a faltar particularment els seus pares ni se'm va acudir pensar que potser no eren a casa