L'amic retrobat

2

Viag clavar els ulls en aquell noi estrany que tenia exactament la meva edad, com si fos vingut d'un altre món. No era perquè fos monte. A la classe hi havia uns quants <<vons>>, però no es veien diferents de la resta, que érem fills de comerciants, banquers, pastors, sastres o oficials de tren. Hi havia el freiherr Von Gall, un poble noi, fill d'un oficial del l'exercit retirat que no tenia res més per oferir als seus fills que margarina. També hi havia el baró Von Waldeslust, el pare del qual tenia un castell prop de Wimpfen-am-Neckar i un avantpassar seu havia assolit la noblesa després de prestar uns serveis de natura sospitosa al duc Eberhard Ludwig. Fins i tot teníem un príncep Hubertus Schleim-Gleim-Lichtenstein, però era tan estúpid que ni la seva ascedència princípesca podia evitar-li ser motiu de befa.

Peró aquest era diferent. Els Hohenfels eren part de la nostra història. És cert que el seu castell, situat entre Hohenstaufen, Teck i Hohenzollern, estava en runes i que les derruïdes torres deixaven al descovert el cim de la muntanya, però la seva fama encara era viva. Em sabia les seves gestes tan bé com les d'Escipió l'Africà o les d'Anníbal o Cèsar. Hildebrandt von Hohenfels morí el 1190 intentant salvar Frederic I de Hohenstraufen, el gran Barba-roja, en u viratge sobtat del riu Calycadnus a l'Àsia Menor. Anno von Hohenfels era amic de Frederic II, el més magnífic de tots els Hohenstaufen, Stupor Mundi, i l'havia ajudat a escriure el seu llibre, De arte venandi cum avibus. Va morir a Salern l'any 1247 als braços de l'emperados. (El seu cos reposa encara a Catània, en un sarcòfag sostingut per quatre lleons.) Frederick von Hohenfels, enterrat a Kloster Hirschau, va ser assassinat a Pavia després h'haver fet presoner Frances I de França. Waldemar von Hohenfels va caure a Leipizig. Dos germans, Fritz i Ulrich, van perdre la vida a Champiny el 1871, primer el més jove, i el més gran quan intentava portar-lo a un lloc arrecerat. Un altre Frederick Von Hohenfels va morir a Verdum.

I allà, a un o dos metres de mi, seia un membre d'aquesta il·lustre família suàbia, compartint amb mi la meva mirada obsevadora i embadalida. M'interessaven tots els moviments que feia: com obria la selecta cartera, com, amb unes mans blanques i netes com una patena (tan diferents de les meves, que eren petites, graponeres i tacades de tinta), treia la seva ploma estilogràfica i els llapis de punta afilada, i com obria i tancava la llibreta. Estava encuriosit per tot el que feia: la cura amb que seleccionava el llapis, la manera de seure- erecte, com si de cop i bolta s'hagués d'aixecar per impartir una ordre a un exèrcit invisible- i la manera de passar-se la mà pels pels cabells rossos. Només aconseguia relaxar-me quan ell, com tots els altres, començava a avorrir-se i frisava per sentir el timbre que anunciava un interval entre dues classes. Vaig estudiar aquella cara orgullosa, cisellada a la perfecció, i certament hauria estat difícil trobar un amant que mirés Helena de Troia amb més atenció i amb més consciència de la seva inferioritat. Qui era jo per gosar parlar amb ell? A quin gueto europeu s'havien encabit els meus avantpassats quan Frederick von Hohenstraufen va oferir la seva enjoiada mà a Anno von Hohenfels? Què podia oferir jo, fill d'un metge jueu, nét i besnét de rabins, i d'un llinatge de petits comercians i tractants de bestiar, a aquell noi de cabells d'or el nom del qual m'omplia de tal respecte?

Com podia ell, en la seva glòria, entendre la meva timidesa, el meu orgull recelós i el meu temor a ser ferit? Que tenia en comú ell, Konradin von Hohenfels, amb mi, Hans Schwarz, tan mancat de seguretat i de gràcia?

Per estrany que sembli, jo no era l'únic que estava massa nerciós per parlar amb ell. Gairebé tots els altres semblaven evitar-lo. Rudes i grollers com érem normalment en les paraules i en els fets, sempre disposats a insultar-nos mútuament amb epítets tals com Pudent, Mala Bèstia, Botifarra, Cara de Porc o Bacó, ficant-nos els uns amb els altres amb provocació o sense, estàvem tots callats i torbats per la seva presència i li cedíem el pas quan es dirígia allà on fos. Ells també semblaven sotmesos al seu encantament. Si jo o qualsevol altre hagués gosat aparèixer vestit com el Hohenfels haurial quedat exposat al rídicul més despietat. Fins i tot Herr Zimmermann semblava tenir por de molestar-lo.

I hi havia una cosa més. Els seus deures eren corregits amb la m'axima cura. Mentre Zimmermann es limitava a escriure als marges dels meus papers observacions tals com <<mal contruït>>,<<què vol dia això>>, o <<no esta malament>>,<<amb compte, si us plau>>, corregia els seus treballs amb una quantitat d'observacions i explicacions tal que devien costar-li molts minuts de feina extra.

No semblava gaire afectat pel fet que el deixessin sol. Potser ja hi estava avesat. Però mai no va mostrar la més mínima impressió d'orgull o de vanitat ni que volgúes ser diferent de la resta de la classe conscientment. Només que, al contrari de nosaltres, era empre extremadament educat, somreia quan algú li dirigia la paraula i aguntava literalment la porta quan algú volia sortir de la classe. I, amb tot, tots els nois semblaven tenir-li por. L'única cosa que se m'acut és que era la mística Hohenfels allò que, tant a ells com a mi, ens feia tímits i cohibits.

Al principi, fins i tot el príncep i el baró el deixaven sol, però una setmana després de la seva arribada, vaig veure que un dels <<von>> se li acostava durant l'interval que seguí a la segona classe. Primer va parlar amb ell el príncep, després ho feren el baró i el freiherr. Només vaig poder sentir unes paraules: <<La meva tia Hohenlohe>>,<<Maxie va dir>>(qui era Maxie?). Van dir més noms, tots òbviament familiar per a ells. Alguns provocaven rialles generalitzades, els altres eren mencionats amb un respecte absolut, gairebé xiuxiuejats, com si fos present la reialesa. Però no va semblar que aquest rencontre portés enlloc. Quan es trobaven, somreien i intervanviaven unes quantes paraules, però Konradin es mantenia tan distant com abans.

Uns dies després va ser el tor dels <<Caviar de la classe>>. Eren trs nois, Reutter, Müller i Frank, coneguts amb aquest sobrenom perquè romanien estrictament allunyats de la resta amb el convenciment que ells i només ells havien de deizar la seva empremta al món. Anaven a sentir òperes i obres de teatre, llegien Baudelaire, Rimbaud i Rilke, parlaven de la paranoia i de l'id, eren admiradors de Dorian Gray de de la Saga dels Forsyte, evidentment, l'un de l'altre. El pare de Frank era un industrial ric i es trobaven regularment a casa seva, on coneixien actors i actrius, un pintos que anava a París de tant en tant a veure << el meu amic Pablo>> i unes quantes senyoretes amb ambicions i connexions literàries. Se'ls permetia de fumar i dirigien a les actrius pel seu nom de pila.

Després de decidir per unanimitat que un Von Hohenfels podia ser una dquisició molt valuosa per a la seva capelleta, s'hi van acostar - si bé amb una certa inquietud. Frank, el menys nerviós dels tres, el va avordar quan sortia de l'aula i va balbucejar unes paraules sobre el <<nostre petit saló>>, sobre lectura de poesies i la necessitat de defensar-se del profanum vulgus, afegint que se sintirien molt complaguts si volia afegir-se a les seves litteraturbund. Hohenfels, que no havia sentit a parlar mai dels Caviar, somrigué educadament, es va referiar a con estava d'ocupat <<precisament en aquests moments>> i va marxar deixant els tres savis frustats