Em sembla que els meus pares eren uns bons espècimens físics. El meu pare, amb el front alçat, els cabells grisos i un bigoti petit, tenia un cert aire de distinció i un aspecte tan poc jueu que una vegada en un tren un home de la S.A. l'invità a unir-se al partit nazi. I fins i tot jo, el seu fill, no me'n podia estar, de veure que la meva mare era una dona molt maca. No he oblidat mai una vegada que va venir a la meva habitació a dir-me bona nit quan jo tenia uns sis o set anys. Anava vestida de ball i me la vaig mirar com si fos una estanya. Vaig penjar-me del seu braç negant-me a deixar-la marxar i vaig posar-me a plorar, cosa que la va preocupar molt. Se'n va adonar, que no era que em sentís infeliç o que estigués malalt, sinó que el que trasbolsava era veure-la objectivament per primera vegada a la vida com una criatura atractiva pel seu propi dret?
Quan Konradin va entrar, vaig anar cap a l'escala amb l'intent de pujar directament a l'habitació sense presentar-lo a la meva mare. En aquell moment no sabia exactament per què ho feia, però ara m'és bastant fàcil adonar-me de per què intentava camuflar-lo. Sentia en certa manera que només em pertanyia a mi i no estava disposat a compartir-lo. I probablement- qui hi penso encara avui em poso vermell- em semblava que els meus pares no eren prou <<grans>>. Maai no m'havia sentit avergonyit d'ells- de fet, sempre me n'havia sentit molt orgullós- i llavors estava horroritzat de descobrir que per culpa de Konradin m'estava comportant com un esnob horrible. Per un segon quasi li vaig agafar mania, perquè era el responsable del que jo sentia. La seva presència era el que em feia sentir d'aquella manera i, si menyspreava els meus pares, encara em menyspreava més a mi mateix. Però quan ja em va cridar. No hi havia sortida. L'hi havia de presentar.
El vaig fer entrar a la sala amb catifes de Pèrsia i amb robustos mobles de roure, plats blaus de Meissen i copes de vi allargades de color púrpura i blau a la vitrina. La meva mare era asseguda sota l'arbre de cautxú al <<jardí d'hivern>> sargint un parell de mitjons i no la va sorprendre gens ni mica veure'm amb un amic. Quan li vaig dir: <<Mare, et presento Konradin von Hohenfels>>, va aixecar el cap un moment, va somriure i li va allargar la mà, i ell la hi va besar. Li va fer unes quantes preguntes, principalment sobre l'escola, els seus plans per al futur, a quina universat pensava anar, i li va dir que per al futur, a quina universitat pensava anar, i li va dir que estava molt contenta de veure'l a casa nostra. Va actuar ben bé com jo havia desitjat i vaig veure de seguida que, a Konradin, li feia bon efecte. Després el vaig portar a la meva habitació i li vaig ensenyar tots els meus tresors: els llibres, les monedes, la fíbula romana i la rajola romana amb la inscripció LEG XI.
De sobte vaig sentir els passos del meu pare i el vaig veure entrar a l'habitació, cosa que no havia fet feia mesos. Abans de tenir temps de presentar-los, el pare va ajuntar els talons, es va posar recte- gairebé com quadrant-se-, va estirar el braç dret i va dir:
-Gestatten, doctor Schwarz.
Konradin li va donar la mà i va moure el cap però no va dir res.
-Em sento mol afalagat, Herr Graf- va dir el meu pare-, de tenir sotra el meu sostre un descendent de tan il·lustre família. Ho he tingut mai el plaer de conèixer el vostre pare però vaig conèixer molts amics seus, especialment el baró Von Klumpf, que estava al càrrec del segon esquadró del primer regiment d'Uhlan, Ritter von Trompeda dels hússars, i Putzi von Grimmelshausen, conegut del nom de Bautz. Estic segur que el vostre Herr pare us haurà parlat de Bautz, que era amic íntim de Kronprinz. Un dia, tal com va explicar Bautz, Sa Altesa Imperial, que llavors tenia els quarters generals a Charleroi, el va cridar i li va dir: <<Bautz, amic estimat, vull demanar-vos un favor. Sabeu que Gretel, la meva ximpanzé, encara és verge i necessite terriblement un marit. Vull organitzar un casament al qual convidaré tot el meu personal. Agafeu un cotxe i aneu a passejar-vos per Alemanya fins que em trobeu un mascle sa i de bon veure>>.
>>Bautz va saludar ajuntant els talons, va quadrar-se i va dir tot fent una recerència: "Jawohl, Altesa Imperial". Va sortir, es ficà al Daimler de Kronprinz i va viatjar de zoo en zoo. Quinze dies més tard, tornava amb un ximpanzé enorme que es deia jordi V. Hi va haver un casament fabuós, tothom es va emborratxar amb xampany i Bautz va rebre la Ritterkreuz amb fulles de roure. I encara et podria explicar una altra història. Un dia Bautz seia al costat d'un tal Hauptmann Brandt, que a la vida civil era agent d'assegurances, però que sempre intentava ser plus realiste que le roi quan, de sobte...- i així va anar fent el meu pare fins que per fi va recordar que tenia uns quants pacients esperant-lo al consultori. Va fer sonars els talons una vegada més i va dir-: Espero, Herr Graf, que aquesta serà la vostra segona llar. Trameteu si us plau el meu repecte al vostre Herr pare. -I radiant de plaer i d'orgull, fent-me un geste amb el cap per indicar-me la satisfacció que li havia proporcionat, se'n va anar de l'habitació.
Em vaig asseure xocat, horroritzat, abalurt. Per què havia fet allò? No l'havia vist mai comportar-se de manera tan escandalosa. Mai no havia mencionat abans ni Trompeda ni l'atroç Bautz. Ni l'horrible història del ximpanzé. Havia inventat tot allò per impressionar Konradin com ho havia intentat- per bé que de manera molt més subtil- jo mateix? Era ell, com jo, víctima de la mística del Hohenfels? I jo havia ajuntat els talons? En benefici d'un batxiller!
Per segona vegada en menys d'una hora quasi vaig odiar el meu amic innocent, que ( amb la seva sola presència) havia transformat el meu pare en una caricatura del seu jo autèntic. Jo sempre havia admirat el meu pare. Em semblava que tenia moltes qualitats que a mi em mancaven, com per exemple el valor i la claredat mental, feia amics molt fàcilment i feia la feina meticulasament i sense concessions. És veritat que amb mi era molt reservat i que no sabia com fer-me veure el seu afecte, però jo sabia que l'afecte hi era i que fins i tot estava orgullós de mi. I ara havia destrossat aquella imatge i m'havia donat motius per avergonyir-me d'ell. Que ridícul se'l veia, que pompós i servil! Ell, un home que Konradin hauria de respectar! La visió d'aquesta imatge, ajuntant els talons i saludant:<<Gestatten, Herr Graf>>, aquesta horrible escena eclipsaria per sempre més el pare heroi del passat. Ja no tornaria a ser mai més el que havia estat per a mi; ja mai no seria capaç de mirar-lo als ulls un altre cop sense sentir-me avergonyit i trist i sense avergonyir-me d'estar avergonyit.
Tremolava violentament i quasi no podia aguantar-me les llàgrimes. Només desitjava una cosa: no veure mai més Konradin. Però ell, que devia haver copsat el que passava pel meu cap, va fer veure que estava abstret mirant els llibres. si no ho hagúes fet, si en aquell moment m'hagués dit alguna cosa, pitjor encara, si hagués intentat consolar-me, tocar-me, li hauria pegat. Havia insultat el meu pare i m'havia fet quedar mal com un esnob que es mereiz la humiliació que li pertoca. Però, per instint, va fer el que era més correcte. Em va donar temps per recuperar-me i quan, cinc minuts més tard, es va girar i em va somriure, vaig ser capaç de tornar-li el somriure entre les llàgrimes.
Dos dies després va tornar a venir. Sense dir-li res, va penjar l'abric al vestíbul i- com si ho hagués fet tota la vida- va anar directe a la sala a buscar la meva mare. Ella li va donar la benvinguda una altra vegada amb la mateixa simpatia i quasi sense alçar el cap de la labor, exactament com havia fer el primer cop i com si es tractés simplement d'un altre fill. Ens va donar cafè i Streusselkuchem i, des d'aquell dia, va aparèixer regularment tres o quatre cops a la semana. Se'l veia relaxat i content de ser amb nosaltres i només entelava el meu plar el temor que el meu pare expliqués més històries de Bautz. Però ell també semblava estar tanquil: Es va anar acostumant cada vegada més a la presència d'aquell noi i al final va deixar de dirigir-se a ell dient <<Herr Graf>> per dir-li Konradin.
YOU ARE READING
L'amic retrobat
Historical FictionStuttgart, Alemanya, 1932. Hans Schwarz, un noi jueu que acaba de fer setze anys, té un nou company de classe: Konradin von Hohenfels, fill d'una família aristocràtica. A pesar de les diferències dels respectius origens, aviat intimen i no triguen a...